PAUL AUSTER: Un home a les fosques. As the weird world rolls on


A Man in the Dark (2008) és la darrera novel.la de Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947): per als lectors fidels de l’autor de Brooklyn Foolies o la trilogia de Nova York podem dir que Auster no ens pot decebre encara que ja sapiguem ben bé que les seves històries no ens sorprendran: regides per l’atzar són sempre metaliteratura: algú (Auster) s’imagina algú (August Brill) que s’imagina algú altre (Owen Brick) que viu el malson d’una guerra de secessió a uns Estats Units caòtics per culpa de la bogeria de Bush. A l’ombra del desastre de l’11 de setembre i de la guerra d’Iraq, el més negre dels pessimismes se cerneix sobre els personatges d’aquesta trista història (de totes les històries de la història la més trista sens dubte és la dels EUA). August Brill ha perdut la seva estimada dona, la Sònia, per segona vegada però aquesta vegada per sempre i, després d’un accident de cotxe, viu a casa de la seva filla Miriam a Vermont, que també té el cor destrossat en haver estat abandonada; a aquesta parella s’hi afegeix la seva néta Katya, la parella de la qual ha estat cruelment assassinada a l’Iraq. Les eternes i terribles nits d’insomni les dedica l’August Brill a imaginar-se històries perquè li omplin la foscor:
“Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Míriam, la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la Katya, l’única filla de la Míriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir amb un noi que es deia Titus Small, però ara Titus és mort, i la Katya dorm sola amb la seva pena”
Així comença una nova faula sobre la solitud essencial de l’ésser humà, i no ens ha de sorprendre gaire que la segona narració dins d’aquesta, la que s’explica a si mateix l’August, sigui una paràbola sobre la guerra civil entre germans que transcorre en un món paral.lel al nostre (dins les borgianes possibilitats de l’infinit), que no és altre que el cap d’algú que la imagina (el mateix August Brill) i que només s’acabaria si l’ens de ficció assassinés el seu autor (possibilitat ja imaginada per Miguel de Unamuno a Niebla, 1914, fa 94 anys). Aquesta segona narració dins de la primera va ocupant progressivament el lloc principal fins que el seu autor sobtadament l’abandona amb un final brusc signat per un parell de bales: “I aquest és el final de l’Owen Brick, que deixa el món en silenci, sense tenir ocasió de dir una última paraula ni de pensar un últim pensament”. Així mateix ens abandona a tots la vida en qualsevol moment, sense lògica interna, sense esquema de plantejament, nus i desenllaç, sense una mínima concessió al bocabadat lector de bona fe.
Tot i aquesta foscor que ens envolta, l’estrany món avança, com diuen uns versos de la Rose Hawthorne, filla de l’autor de La lletra escarlata(*), i la novel.la que dóna pas a una llarga conversa entre avi i néta, en una casa on el son és un bé tan escàs, s’acaba amb un bri molt i molt petit d’esperança, la Katya adormida, una rialla de la Míriam i un esmorçar de forquilla:
“El que és real i és imaginat són el mateix. Els pensaments són reals, fins i tot els pensaments de coses irreals. Un estel invisible, un cel invisible. El soroll de la meva respiració, el soroll de la respiració de la Katya. Pregàries a l’hora d’anar a dormir, els rituals de la infància, la gravetat de la infància. Àngel de la guarda, dolça companyia. Tot va tan de pressa. Ahir un nen, avui un vell, i des de llavors fins ara, ¿quants batecs del cor, quantes alenades, quantes paraules dites i sentides? Que algú em toqui, que algú em posi la mà a la cara i em parli…”
Potser no és la seva millor novel.la, potser sí que n’és la més trista, però els que seguim la seva obra (com els que cada any estem esperant la nova pel.lícula de Woody Allen, altre novaiorquès il.lustre proper al gust europeu) estem satisfets de tenir la nostra nova ració o dosi d’Auster.
(*) Per cert, una autèntica mostra de la casualitat, la música de l’atzar, que regeix l’univers Auster: abans de llegir “Un home a les fosques”, sense saber que l’anava a llegir doncs me la deixarien uns dies després sense haver-la demanat directament, i sense saber de què tractava, va sortir amb el diari “La Vanguardia” del diumenge un llibret bilingüe, anglès-castellà, “The Scarlet Letter” de Nathaniel Hawthorne, que em vaig acabar de llegir just abans de començar la novel.la de Paul Auster un dels leit-motivs de la qual és aquell vers de la Rose Hawthorne, filla del Nathaniel, que apareix en la biografia que d’ella està escribint la Miriam, la filla del protagonista, l’August Brill, que és crític literari. De nou es troben ficció i realitat per fer una clucada d’ull a qui ho vulgui entendre.
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s