BERNART DE VENTADORN: CAN VEI LA LAUZETA MOVER


 BERNART DE VENTADORN (s. XII)

http://es.wikipedia.org/wiki/Bernart_de_Ventadorn

Els trobadors provençals eren poetes, músics i, alguns d’ells intèrprets, de diferents condicions socials (hi havia fins i tot reis), que van crear en llengua d’oc, occitana o provençal, allà al segle XII tot un moviment poètic que es basava (tot i que, amés de la cançó, existien tota mena de gèneres com el sirventès, l’albada, la pastorel.la, el plant, la tensó i el partiment o joc partit, la dansa i la balada…) en la idea de l’amor cortès, que ve a ser una feudalització del sentiment amorós i que constitueix el primer gran moment d’idealització de la dona i d’anàlisi dels sentiments, que heretaran els dolcestilnovistes, Petrarca i els poetes del reinaxement. Algú va dir que els trobadors, amb la “cansó”, inventaren l’amor a la cultura occidental.

Un dels més destacats és Bernart de Ventadorn o Ventadour, d’origen humil i de qui conservem molts poemes. Ell mateix deia (al poema “Non es meravelha s’eu chan”) que no era cap meravella si el seu cant era molt millor que el cap altre trovador perquè el seu sentiment amorós era molt més intens, és a dir, el millor poeta és el que està més enamorat: vet aquí la relació entre poesia i veritat.

 “Can vei la lauzeta mover” és una cansó composta per vuit cobles unissonants (de vuit versos) i una tornada (de quatre, on apareix el senhal, senyal, del confident del poeta, el “Tristany” que potser amaga el trobador Raimbaut d’Aurenga), de versos octosíl.labs en rima masculina (esquema ababcdcd). Temàticament, és una cançó de desamor on l’autor es lamenta del rebuig de la seva dama (midons), enveja els enamorats perquè no pot viure sense estimar i ser estimat, precisament ell que tan pensaba saber d’amor però que ara comprova que en sap molt poc perdut com Narcís en la font. Finalment es desespera, malfia de totes les dones i, en veure que la seva dama no escolta els seus precs, decideix d’allunyar-se’n.

Particularment encertada és la imatge inicial, el correlat objectiu de l’alosa que contempla el poeta volant en pur èxtasi contra el raig de sol, que li causa enveja per la seva felicitat i astorament i sorpresa que el seu cor no es fongui pel desig que sent.

Segons Lola i Alfred Badia, és potser la peça més famosa de tota la tradició trobadoresca… “És un poema de desesperació i mor, en què l’enamorat, definitivament acomiadat per la dama, marxa a un ombrívol exili interior de silenci i de dolor. L’alosa planejadora de la primera estrofa, paral.lel figurat de l’abandonament íntim a la joia, també es merescudament famosa (i vegeu més avall el tema del mirall i els ulls, que és el tema de Narcís).”

Can vei la lauzeta mover

 De joi sas alas contral rai,

 Que s’oblid’ e.s laissa chazer

 Per la doussor c’al cor li vai,

 Ai tan grans enveya m’en ve

 De cui qu’eu veya jauzion,

 Meravilhas ai, car desse

 Lo cor de dezirer no.m fon.

 

 Ai, las tan cuidava saber

 D’amor, e tan petit en sai,

 Car eu d’amar no.m posc tener

 Celeis don ja pro non aurai.

 Tout m’a mo cor, e tout m’a me,

 E se mezeis e tot lo mon!

 E can se.m tolc, no.m laisset re

 Mas dezirer e cor volon.

 

 Anc non agui de me poder

 Ni no fui meus de l’or’ en sai

 Que.m laisset en sos olhs vezer

 En un miralh que mout me plai.

 Miralhs, pus me mirei en te,

 M’an mort li sospir de preon,

 C’aissi.m perdei com perdet se

 Lo bels Narcisus en la fon.

 

 De las domnas me dezesper!

 Ja mais en lor no.m fiarai!

 C’aissi com las solh chaptener,

 Enaissi las deschaptenrai.

 Pois vei c’una pro no m’en te

 Vas leis que.m destrui e.m cofon,

 Totas las dopt’ e las mescre,

 Car be sai c’atretals se son.

 

 D’aisso’s fa be femna parer

 Ma domna, per qu’e.lh o retrai ,

 Car no vol so c’om deu voler,

 E so c’om li deveda, fai.

 Chazutz sui en mala merce,

 Et ai be faih co.l fols en pon!

 E no sai per que m’esdeve,

 Mas car trop puyei contra mon.

 

 Merces es perduda, per ver,

 Et eu non o saubi anc mai,

 Car cilh qui plus en degr’aver,

 No.n a ges, et on la querrai

 A can mal sembla, qui la ve,

 Qued aquest chaitiu deziron

 Que ja ses leis non aura be,

 Laisse morrir, que no l.aon. 

 

 Pus ab midons no.m pot valer

 Precs ni merces ni.l dreihz qu’eu ai,

 Ni a leis no ven a plazer

 Qu’eu l’am, ja mais no.lh o dirai.

 Aissi.m part de leis e.m recre!

 Mort m’a, e per mort li respon ,

 E vau m’en, pus ilh no.m rete,

 Chaitius, en issilh, no sai on.

 

 Tristans, ges no.n auretz de me,

 Qu’eu m’en vau, chaitius, no sai on.

 De chantar me gic e.m recre,

 E de joi e d’amor m’escon.

 Traducció al català en vers (versió d’Alfred Badia):

Quan veig l’alosa aletejar
joiosa al raig matinador,
com defalleix i es deixa anar,
que el cor li vessa de dolçor,
tan gran enveja m’ha copsat
d’aquell ocell que veig joiós,
que em meravell que el cor, dardat
pel gran desig, no en resti fos.

Ai las, que poc que sé d’amar,
tant que me’n creia sabedor!
Perquè d’amar no em puc estar
la qui no sap raó d’amor
Roba el meu cor, que és furt malvat,
i el cor del món i el seu, tots dos,
i fuig, deixant-me, en soledat,
desigs ardents, cor anhelós.

Senyor de mi no só d’ençà
d’aquell instant enfollidor
que em va deixar sos ulls mirar,
mirall plaent de gran claror.
Oh mirall, des que m’hi he guaitat
m’he mort endintre sospirós,
car endinsant-m’hi, m’hi he ofegat,
així en la font Narcís formós.

Dames que em feu desesperar
ja no em tingueu per defensor,
que si us volia perdonar
ara heu perdut el meu favor
Veig que cap dama no m’ha aidat
davant la qui em forneix dolors,
car totes sou en falsedat
iguals a infondre les llangors.

La meva dama advera pla
que és dona, cimbell traïdor;
oblida el que ha de desitjar
i fa allò que és ofenedor.
Caigut avall, só malfadat
com foll que es llança als xucladors.
De massa enlaire que he pujat
ara em fereix un fat irós

De pietat ja no n’hi ha
-jo mai no en fui coneixedor-,
car qui l’hauria de servar
no en té pas gens. Qui en té, Senyor?
Oh, quina estranya crueltat,
deixar que em mori, dolençós
orbat de bé i de pietat,
sense l’ajut d’ella amorós!

Puix que no em val plorar o pregar
ni el dret que tinc pel meu dolor,
i el meu amor és ben en va,
ja no li faig cap més llaor.
M’allunyo d’ella, ja he finat,
m’ha mort i marxo malmirrós
no sé pas on, exiliat
de sa volença, entre foscors.

Tristany, si res no us he donat,
deixant el cant, a exili ombrós
d’amor i joia bandejat,
és perquè fujo, corcuitós.

Traducció al català en prosa (més o menys literal):

I. Quan veig l’alosa moure les ales d’alegria contra el raig (del sol), i que es desmaia i es deixa caure per la dolçor que li envaeix el cor, ai! quina enveja més gran que em ve de tothom que veig alegre!; estic meravellat que tot d’una el cor no se’m fongui de desig.

II. Ai las! em creia saber tant de amor, i en sé tan poc!, car no puc estar-me d’amar aquella de qui no obrindré cap favor. M’ha robat el cor, i el meu ésser i tot el món, i finalment m’ha privat d’ella mateixa, i quan me’n va privar, no em deixà res, sinó el desig i el cor  assedegat.

III. Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del  moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt. Mirall, des que m’he mirat en tu, em maten sospirs profunds: m’he perdut com es perdé el bell Narcís a la font.

IV.    Desespero de les dones, ja mai més me’n fiaré d’elles, que així com acostumava a defensar-les, ara ja les criticaré. Doncs veig que cap no m’ajuda contra la qui em destrueix i confon, dubto i malfio de totes perquè totes són iguals.

 V.    En això la meva dama es mostra com una dona, pel que li faig retret, doncs no vol el que s’ha de voler i fa el que està vedat. He caigut en desgràcia, i he fet com el foll en el pont, i no sé per què això m’esdevé sinó és que he pujat massa alt.

 VI.    En veritat, la pietat s’ha perdut –i jo no he sabut mai-, doncs qui la hauria de tenir més no en té gens, i on la cercaré? ¡Ah, que malament sembla, pel qui la veu, que deixi morir i no ajudi a aquest desgraciat freturós que sense ella no tindrà cap bé!

VII. Per guanyar la meva dama no em serveixen ni precs ni súpliques, ni el dret que hi tinc; com que no li plau que l’estimi, ja no li ho diré més. M’allunyo d’ella i em declaro vençut; m’ha mort, i com a mort li responc, i me’n vaig, ja que ella no em reté, desvalgut, a l’exili,no sé on!

VIII. Tristany, no tindreu res de mi, car jo me’n vaig, no sé on; no cantaré més i emmudeixo: abandono el goig i l’amor.

Traducción al castellano (Ángel Crespo):

I.    Cuando veo la alondra mover sus alas de alegría contra el rayo [del sol] y que se desvanece y se deja caer por la dulzura que le llega al corazón, ¡ay!, me entra una envidia tan grande de cualquiera que vea gozoso, [que] me maravillo de que al momento el corazón no se me funda de deseo.

 II.    ¡Ay de mí! Creía saber mucho de amor, ¡y sé tan poco!, pues no me puedo abstener de amar a aquella de quien nunca obtendré ventaja. Me ha robado el corazón, me ha robado a mí, y a sí misma y a todo el mundo; y cuando me privó de ella no me dejó nada más que deseo y corazón anheloso.

 III.    Nunca más tuve poder sobre mí, ni fui mío desde aquel momento en que me dejó mirar en sus ojos, en un espejo que me place mucho. Espejo: desde que me miré en ti, me han muerto los suspiros de lo profundo, porque me perdí de la misma manera que se perdió el hermoso Narciso en la fuente.

 IV.    Me desespero de las damas; nunca más me fiaré de ellas; y así como las solía defender, de la misma manera las desampararé [en adelante]. Puesto que veo que ninguna me ayuda contra ella, que me destruye y me confunde, las temo a todas y no las creo, pues bien sé que todas son iguales.

 V.    En esto mi dama se muestra verdaderamente mujer, por lo que se lo reprocho, pues no quiere lo que se ha de querer, y hace lo que se le veda. He caído en desgracia y he hecho como el loco en el puente; y no sé por qué me ocurre, si no es porque he picado demasiado alto.

 VI.    En verdad, la piedad está perdida -y yo no lo supe nunca-, pues la que debería tener más no tiene nada, y ¿dónde la buscaré? ¡Ah, qué duro de creer se hace al que la ve que deje morir [y] que no ayude a este desgraciado anheloso que sin ella no tendrá ningún bien!

 VII.    Ya que con mi señora no me pueden valer ruegos ni piedad ni el derecho que tengo, y a ella no le viene en gana que yo la ame, no se lo diré nunca más. Así pues, me alejo de ella y desisto; me ha muerto y como muerto le respondo, y me voy, ya que no me retiene, desgraciado, al destierro, no sé a dónde.

 VIII.    Tristán, nada tendréis de mí, porque me voy, desgraciado, no sé a dónde. Renuncio a cantar y desisto, y rehúyo la alegría y el amor.

 Translation into English (by J. Donaldson):

When I see the lark rising up

 with joy, its wings against the sun,

 and it forgets and all but drops

 because a sweetness strikes its heart,

 then what great envy enters me

 of those I see rejoicing then;

 I marvel, for my heart will not

 leave off from its desirous aim.

 Alas, I so desired to know

 of love, and yet so little know,

 for I can’t hold myself to love

 the one for whom I’ll have no use:

 she has my heart and she has me

 and has herself and everyone,

 and if she takes me, nothing’s left

 but longing and a willing heart.

 Though I have not pow’r over me

 nor have I had it ever since

 I let myself see in her eyes

 a mirror that has pleased me much:

 O mirror, since I’ve looked at you

 the sighs from out the deep are dead;

 indeed, I lost myself, the way

 Narcissus did when at the spring.

 The ladies are despair to me:

 I can no longer trust in them,

 for as I used to bear them up

 so now I leave them in the lurch;

 I see then, one’s no use to me

 (it’s she who is confounding me),

 I doubt them all and misbelieve

 for I know they’re not what they claim.

 My lady, then, does well to play

 the woman, so I may advance,

 for I don’t want what I should want,

 and what’s forbidden me, I do.

 I’ve fallen in bad graces now

 and I’ve done well with bridging fools:

 I don’t know why I’m at this pass

 but I’ve stood up against the world.

 Mercy’s lost from sight

 (and I have not recovered it)

 for those who have the most of it

 have none; and where to seek it out?

 how bad it looks to lookers-on;

 what do they want of worthless me!

 who now, without her, have no goods,

 so let me die who have no help.

 So, with my lady, prayers and thanks

 do me no good, nor rights I claim,

 and she is not pleased by the fact

 I love her, so I won’t claim to:

 and so I leave her and swear off;

 she has me dead, let death respond;

 she won’t stop me, so off I go:

 worthless, exiled, who knows where.

 E

 Sir Tristram, none will hear from me:

 I’m off to exile, who knows where;

 I’ll give up singing and resign

 and hide myself from joy and love.

Per acabar, aquí teniu dues interpretacions musicals, una en veu masculina i l’altra femenina, per sentir el poema amb la melodia i instrumentalització amb les quals Bernart de Ventadorn la va imaginar al segle XII:

Aquí en teniu una biografia contemporània a l’autor, que pertany a una Vida, redactada per Uc de Saint Circ, segons la informació que li va donar el fill de la contessa de Ventadorn, a qui Bernart va estimar, i de dades extretes dels seus poemes. Les Vides figuraven als Cançoners dels segles XIII al XV (on els textos eren acompanyats amb una notació musical), juntament, en alguns casos, amb una Rasó, o comentari sobre les circunstàncies particulars de la creació d’un poema en concret, de què no gaudim per a aquesta cançó.

Bernartz de Ventadorn si fo de Limozin, del castel e Ventadorn. Hom fo de paubra generacion, fils d’un sirven qu’era forniers, qu’esquaudava lo forn a coszer lo pan del castel. E benc bels hom et adreichs, e saup ben chantar e trobar, e venc cortes et enseingnatz. E lo vescons, lo seus seingner, de Ventadorn, s’abelli mout de lui e de son trobar e de son chantar e fez li gran honor. E-l vescons de Ventadorn si avia moiller, joven e gentil e gaia. E si s’abelli d’En Bernart e de soas chansos e s’enamora de lui et el de la dompna, si qu’ei fetz sas chansos e sos vers d’ella, de  l’amor qu’el avia ad ella e de la valor de leis.  Lonc temps duret lor amors anz que-l vescons ni l’autra gens s’em aperceubes.  E cuant lo vescons s’en aperceup, si s’estranjet de lui,  e la moiller fetz serar e gardar.  E la dompna si fetz dar comjat a-N Bernart qu’el se partis e se  loingnes d’aquella encontrada. Et el s’en parti e si s’en anet a la duchesa de Normandia, qu’era joves e de gran valor e s’entendia en pretz et en honor et en bendig de lausor.  E plasion li fort las chansos e-l vers d’En Bernart, et ella lo receup e l’acuilli mout fort. Lonc temps estet en sa cort, et enamoret se d’ella et ella de lui, et fetz mantas bonas chansos d’ella. Et estan ab ella, lo reis Enrics d’Engleterra si la tolc per moiller e si la trais de Normandia e si la menet en Angleterra. En Bernartz si remas de sai tristz e dolentz, e venc s’en el bon comte Raimon de Tolosa, et ab el estet tro que-l coms mori. En Bernartz, per aquella dolor,  si s’en rendet a l’ordre de Dalon, e lai el definet. Et ieu, N’Ucs de Saint Circ, de lui so qu’ieu ai escrit si me contet lo vescoms N’Ebles de Ventadorn, que fo fils de la vescomtessa qu’En Bernartz amet. E fetz aquestas chansos que vos auziretz aissi de sotz escriptas.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s