ULISSES A L’INFERN: LA DIVINA COMEDIA


ULISSES A L’INFERN

Dante, Divina Comèdia, Infern, Cant XXVI, vv. 90-142.

gittò voce di fuori, e disse: “Quando

mi diparti’ da Circe, che sottrasse

me più d’un anno là presso a Gaeta,

prima che sì Enëa la nomasse,

né dolcezza di figlio, né la pieta

del vecchio padre, né ‘l debito amore

lo qual dovea Penelopè far lieta,

vincer potero dentro a me l’ardore

ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto

e de li vizi umani e del valore;

ma misi me per l’alto mare aperto

sol con un legno e con quella compagna

picciola da la qual non fui diserto.

L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna,

fin nel Morrocco, e l’isola d’i Sardi,

e l’altre che quel mare intorno bagna.

Io e ‘ compagni eravam vecchi e tardi

quando venimmo a quella foce stretta

dov’Ercule segnò li suoi riguardi

acciò che l’uom più oltre non si metta;

da la man destra mi lasciai Sibilia,

da l’altra già m’avea lasciata Setta.

“O frati”, dissi, “che per cento milia

perigli siete giunti a l’occidente,

a questa tanto picciola vigilia

d’i nostri sensi ch’è del rimanente

non vogliate negar l’esperïenza,

di retro al sol, del mondo sanza gente.

Considerate la vostra semenza:

fatti non foste a viver come bruti,

ma per seguir virtute e canoscenza”.

Li miei compagni fec’io sì aguti,

con questa orazion picciola, al cammino,

che a pena poscia li avrei ritenuti;

e volta nostra poppa nel mattino,

de’ remi facemmo ali al folle volo,

sempre acquistando dal lato mancino.

Tutte le stelle già de l’altro polo

vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,

che non surgëa fuor del marin suolo.

Cinque volte racceso e tante casso

lo lume era di sotto da la luna,

poi che ‘ntrati eravam ne l’alto passo,

quando n’apparve una montagna, bruna

per la distanza, e parvemi alta tanto

quanto veduta non avëa alcuna.

Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;

ché de la nova terra un turbo nacque

e percosse del legno il primo canto.

Tre volte il fé girar con tutte l’acque;

a la quarta levar la poppa in suso

e la prora ire in giù, com’altrui piacque,

infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso”.

Traducció al castellà:

lanzó afuera la voz y dijo: Cuando

me alejé de Circe, que me retuvo

más de un año preso en Gaeta,

antes que así Eneas la nombrara,

ni la dulzura del hijo, ni la piedad

del viejo padre, ni el debido amor

que debía a Penélope hacer dichosa,

vencer pudieron dentro de mí el ardor

que tuve de hacerme del mundo experto

y de los vicios humanos y de su valor;

antes, me lancé por el alto mar abierto

con sólo un barco y con aquellos compañeros

pocos, de los que no fui abandonado.

De costa en costa vi al final los límites de España,

hasta el Marruecos, y la isla de los Sardos,

y las otras que aquel mar en torno baña.

Yo y mis compañeros éramos viejos y tardos

cuando llegamos a aquella fosa estrecha

donde Hércules marcó sus dos resguardos

para que el hombre más allá no se meta;

a la derecha mano dejé Sevilla,

de la otra ya había dejado Ceuta.

“¡Oh hermanos”, dije, “que por cien mil

peligros habéis llegado a occidente,

de esta tan pequeña vigilia

de nuestro sentidos remanente

no queráis negaros la experiencia,

siguiendo al Sol, hacia el mundo sin gente

Considerad vuestra simiente:

hechos no fuisteis para vivir como brutos,

sino para perseguir virtud y conocimiento”.

Mis compañeros tornáronse tan ansiosos,

con esta mi breve arenga, de seguir camino,

que apenas podría con esfuerzo contenerlos;

y, vuelta nuestra popa a la mañana,

de los remos hicimos alas para el loco vuelo,

avanzando siempre por el lado izquierdo.

Todas las estrellas ya del otro polo

veía la noche, y el nuestro tan abajo,

que no asomaba fuera del marino suelo.

Cinco veces encendida y tantas apagadas

pasó la luz por debajo de la Luna,

luego que entrados fuimos en aquel gran paso,

cuando apareció una montaña, bruna

en la distancia, y parecióme tan alta

como no había visto nunca una.

Nos alegramos, aunque enseguida volvióse llanto,

porque de la nueva tierra un torbellino nació

que golpeó al leño en su primer lado.

Tres vueltas nos hizo girar con toda el agua;

y en la cuarta se alzó la popa en alto,

como a Otro plugo, y la proa se fue abajo,

y al fin el mar sobre nosotros volvió a cerrarse.

Traducció al català:

llançà fora una veu, i digué:

«Quan vaig deixar Circe, que em va retenir

més d’un any per allà prop de Gaeta,

abans que Eneas li donés el nom,

ni la dolçor del fill, ni la pietat

pel meu vell pare, ni l’amor degut,

que hauria fet Penèlope contenta,

no van poder vèncer en mi l’ardor

que tenia de fer-me expert del món

i dels vicis i valors dels humans;

i vaig entrar en l’alta mar oberta

sol amb la nau i aquella companyia

petita que mai no m’havia deixat.

Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,

fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,

i les altres que banya aquesta mar.

Jo i els companys érem ja vells i lents

quan arribàrem a aquell pas estret

on Hèrcules deixà els seus dos senyals

a fi que els homes no vagen més lluny;

a mà dreta vàrem deixar Sevilla,

i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.

‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil

perills heu arribat a l’occident,

a aquesta breu vigília dels sentits

que encara ens queda per aprofitar

no li vulgueu negar l’experiència

del món sense habitants, seguint el sol.

Recordeu-vos de la vostra llavor:

no vau ser fets per viure com les bèsties,

sinó adquirint virtut i coneixença.’

Vaig donar als companys tan gran desig

de fer camí, amb aquest petit discurs,

que a penes si els podia retenir;

i, amb la popa girada a l’orient,

dels rems vam fer ales per a un vol boig,

sempre guanyant camí cap a l’esquerra.

A la nit veia totes les estrelles

de l’altre pol, i el nostre era tan baix

que no s’alçava ja del sòl del mar.

Cinc vegades s’encengué i s’apagà

la llum que es veu per sota de la lluna

després de travessar el pas terrible,

quan va sorgir una muntanya, bruna

per la distància, i em semblà tan alta

com no n’havia vista mai cap altra.

La nostra joia aviat es tornà plor:

de la nova terra nasqué un gran vent

que va envestir el vaixell per davant.

El féu girar tres voltes amb les aigües;

a la quarta, la popa es va aixecar

i la proa baixà, com volgué un altre,

fins que damunt nostre es tancà la mar».

Aquest fragment apareix al Cant XXVI de l’Infern, és adir, quan Dante ja es troba al Baix Infern, on es castiguen els pecats més greus, just després que el monstruós Gerió els hagi portat als seus lloms a ell i al seu guia Virgili per assolir el vuitè cercle o “Malebolge” (mals fossats o males bosses), i abans d’arribar al gelat Cocit, el cercle novè i darrer dels traïdors. Aquí hi penen els fraudulents (en un sentit ampli de la paraula, doncs inclou alcavots, seductors, aduladors, simoníacs, bruixots, hipòcrites, lladres, mals consellers, sembradors de discordia i de cisma i falsadors) i, en aquest cas concret, Ulisses i el seu company Diomedes es troven a la fossa vuitena del cercle vuitè, dedicada als consellers fraudulents, castigats a cremar eternament envoltats de flames.

Dante veu una flama amb dos caps o flama cornuda, amb dues llengües de foc, i li pregunta a Virgili de qui es tracta i aquest li contesta que a dins hi són martiritzats Ulisses i Diomedes per la farsa del cavall de fusta que obrí la porta de Troia, d’on prové la llavor dels romans, i també castigats per l’engany fet a Deidamia (Ulisses va convencer Aquil.les que el seguís a la guerra i abandonés la filla del rei d’Esciros) i pel furt del Pal.ladi, imatge sagrada de Minerva que es guardava a Troia. Dante demana de parlar-ne, però Virgili li diu que és millor que ho provi ell perquè són grecs. Finalment la doble flama s’acosta i el poeta romà els pregunta “com i quan els va prescriure el bategar del cor”. És aleshores quan comença el fragment sel.leccionat i Ulisses ens relata la seva aventura final, que no coincideix en absolut amb la imatge de l’heroi que ens va transmetre Homer a l’Odissea.

Si seguim el fragment destacat, podem veure que primer fa referència a la fetillera Circe i la seva estada d’un any amb ella a Gaeta i la referencia a Eneas (la seva font principal és evidentment l’Eneida del seu admirat Virgili), doncs la va anomenar així a partir del nom de la seva dida allí morta i enterrada (Caieta).

A continuació, diferint clarament d’Homer, esmenta que ni el record de la dolçor pel fill (Telèmac), ni la pietat pel pare (Laertes) o l’amor per l’esposa (Penèlope) van tenir prou força per retenir-lo. El model d’aquest Ulisses aventurer, que ho sacrifica tot al desig d’explorar i saber (tan humanista i pre-renaixentista), el va llegir Dante a Ciceró i Horaci, i ens explica com va explorar els confins de la terra per l’estret de Gibraltar, les columnes d’Hèrcules, citant les costes d’Espanya i Marroc i l’illa de Sardenya i les ciutats de Sevilla i Ceuta. Aquest va ser el seu darrer viatge, tot un repte per assolir l’inexplorat al qual li escau la famosa arenga que adreça als companys de viatge, els germans que per cent mil perills han arribat fins al límit occidental del món, per encendre en ells el desig del coneixement que omple la vida de l’ésser humà i el diferencia de les bèsties, tot i que ja són vells, i voler arribar a conèixer la part del món deshabitada. Aquestes paraules d’Ulisses encenen els cors de la tripulació que avança en una empresa insensata (“folle”) dins l’hemisferi austral. Quan feia cinc mesos que navegaven, arriben a la muntanya del Purgatori, però l’alegria s’esvaeix per l’arribada d’un temporal que fa volcar la barca i se’ls presenta la mort, “el mar es va cloure damunt nostre”, per voluntat divina i acceptada sense plany, i potser com a càstig per la seva gosadia. Com diu Hugo Friedrich, citat per Borges: el viatge és un desafiament que acaba en una catástrofe, que no és només el destí de l’home simó la paraula de Déu.

En resum, el Dant no coneixia les epopeies d’Homer i la seva informació sobre Ulisses prové d’altres fonts clàssiques de la literatura llatina (Virgili, Horaci, Ciceró, Estaci, Ovidi…) i de fonts medievals llegendàries que narraven altres viatges de l’heroi, com el que el va portar a fundar la ciutat de Lisboa. Els grecs coneixien Lisboa com a Ulyssipo, Olissipo, “Olissipona”, doncs creien que derivaba d’Ulisses / Odisseu, atès que aquesta fou la ciutat que va ser fundada per ell a la vora del riu Tajo després de fugir de Troia i abans de partir cap a l’Atlàntic; “Ibi oppidum Olisipone Ulixi conditum: ibi Tagus flumen.”, com recollirà posteriorment el poeta èpic portuguès Luís de Camões en Os Lusíadas (1572).

Però més enllà de tot això, la seva intenció és bastir la imatge d’un heroi negatiu, contrari al seu admirat Eneas, pietós, sacrificat, conscient de la seva missió fundadora d’una estirp gloriosa, els romans representats aquí per Virgili. Recordem que l’Ulisses de la Divina Comèdia és a l’infern, castigat per frau al cercle vuitè, i que se’ns relata la seva mort. Per a nosaltres és un heroi modern, agosarat, intel.ligent i astut, fins i tot mentider si cal, proteic i multiforme, més humà i interessant, a diferència del monolític Eneas, preferit pel Dant. Tot i això es pot veure una espurna d’admiració envers l’Ulisses ànima que cantà Joan Maragall, com assenyala Sagarra, quan el nostre poeta li cedeix la paraula i pronuncia el discurs (la “orazion piccola”) que exalta els ànims de la seva tripulació i on podem albirar aquest nou esperit humanista que ja respira l’obra de Dante:

‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil

perills heu arribat a l’occident,

a aquesta breu vigília dels sentits

que encara ens queda per aprofitar

no li vulgueu negar l’experiència

del món sense habitants, seguint el sol.

Recordeu-vos de la vostra llavor:

no vau ser fets per viure com les bèsties,

sinó adquirint virtut i coneixença.’

Finalment, Borges comenta que tota la Divina Comedia és un repte agossarat, un magne desafiament i que en alguns fragments Dante simbolitza el seu conflicte mental i la càrrega emocional del procés creatiu, i que aquesta és potser la més gran virtut de l’obra: “Dante fue Ulises y de algún modo pudo temer el castigo de Ulises”.

Per a més informació:

Dante Alighieri: Divina Comèdia. Traducció i comentaris de Josep Maria de Sagarra. Quaderns Crema, In Amicorum, 14, Barcelona, 2000.

Borges, Jorge Luis: “El último viaje de Ulises”, en Nueve ensayos dantescos (1982), en Obras Completas vol. IV, Círculo de lectores, Barcelona, 1993, págs. 256-259.

http://www.laserpblanca.com/el-ultimo-viaje-de-ulises-borges-15

Borges, Jorge Luis: Siete noches (1980). “La Divina Comedia” (noche 1), en Obras Completas vol. IV, Círculo de lectores, Barcelona, 1993, págs. 101-115.

http://www.youtube.com/watch?v=AHBYA7-ldQc (audio de la conferencia de Borges)

http://es.wikipedia.org/wiki/Infierno:_Canto_Vig%C3%A9simo_sexto

http://paola-literatura.blogspot.com.es/2011/01/dante-analisis-canto-xxvi.html

http://litiava.blogspot.com.es/2013/09/analisis-del-canto-xxvi-del-infierno.html

http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=14&ved=0CEMQFjADOAo&url=http%3A%2F%2Frevistas.ucm.es%2Findex.php%2FCFIT%2Farticle%2Fdownload%2FCFIT0000130085A%2F17812&ei=3MvoUurgJ8aS7AbMtoD4AQ&usg=AFQjCNHQ31IPdQeMHe0Z29MOcAcjPTGhDA

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s