Heroes

Just for one day

 

PARKING SHAKESPEARE: AL VOSTRE GUST O ALL YOU NEED IS LOVE

PARKING SHAKESPEARE

Al vostre gust o “All you need is Love”

Les paraules de Shakespeare i un grapat d’excel.lents actors transformen màgicament l’espiral del parc de l’Estació del Nord en el bosc d’Arden, un espai que esdevé el símbol de l’art de la comèdia i del poder de l’amor.

Quan veiem que uns nobles desterrats de la cort decideixen gaudir-ne de la vida pastoril encisats per una nova Arcàdia, ens oblidem de seguida de la malícia i l’ambició que els han portat fins allí  (el duc Frederic i Oliver) i ens deixen endur, gràcies al poder de l’humor i l’enginy de Shakespeare, i sobretot pel plaer de la conversa i les ganes de jugar dels personatges: no ens cal un follet Puck per encisar-nos; només cal que Rosalina es vesteixi d’home (Ganímedes) per seduir Roland, el fill petit de Roland de Boys (destre en la lluita però no tant en els versos que dedica a la seva estimada), i que la seva cosina Cèlia (Aliena en el bosc d’Arden) enamori i redimeixi el malvat germà gran, Oliver, que l’havia foragitat. Si a això afegim dues parelles més, els clowns Pedra-de-Toc i Audrey, i els pagesos Silvi i Febe, per arrodonir la comèdia amb un happy end de quatre matrimonis finals, ens trobem amb un espectacle rodó on predomina una il.lussoria joia de viure que ens fa sonriure i de vegades riure a cor que vols.

Ni tan sols ens podem prendre seriosament el melancòlic Jaques (que al final de l’obra es retira del món amb un penedit duc Frederic), amb el seu fantàstic discurs sobre les set edats de la vida (“El món es com un escenari; / homes i dones en són els actors; / tots fan les seves pròpies entrades i sortides, / i un mateix home hi pot fer molts papers…”), i més aviat ens quedem amb les paraules burletes de Ganímedes/Rosalina adreçades al seu enamorat Roland: “Aquest pobre món té quasi sis mil anys d’edat i durant tot aquest temps no hi ha hagut mai cap home que morís en nom seu, és a dir: per motius d’amor.” Esmenta les històries de Troilus i Crèsids i d’Hero i Leandre i conclou: “Però tot això són mentides: els homes s’han anant morint de tant en tant i els cucs se’ls han menjat, però l’amor no hi té res a veure”.

No obstant, Al vostre gust, com a pur divertiment, si alguna cosa ens diu és que l’amor tot ho canvia, tot ho remou, tot ho transforma i que si en aquesta vida alguna cosa ens cal, no pot ser res més que l’amor.

Un altre estiu més la companyia Parking Shakespeare ens fa un regal preciós: més nombrosa que altres anys, amb una mica més de vestuari, amb la mateixa simplificació màgica de l’escenografia, i sobretot amb un poderós treball actoral (no podem destacar ningú perquè tots están magnífics, duplicant i fins triplicant papers, amb un equilibri d’acció i paraula perfecte) sota la dirección de Llàtzer García, ens porten una altra comèdia de Shakespeare, i si no em descomto ja en van sis meravelloses tardes d’estiu amb Shakespeare in the park as we like it.

Moltes gràcies!

(imatges agafades d’internet)

EDIPO REY / ÈDIP REI (Greek tragedy with vegetables)

Storyboard:

20 con Javier Krahe

Javier Krahe:

1. A lo Brassens: MARIETA

2. Más George Brassens: LA TORMENTA

3. Una fábula de animalitos: EL TOPO

4. Religiosidad: LOS CAMINOS DEL SEÑOR

5. Mitos griegos: COMO ULISES

6. Sexo: MI MANO EN PENA

7. Más sexo: VECINDARIO

8. Alternativas al sexo: NO TODO VA A SER FOLLAR

9. Guerra de sexos: ¿DÓNDE SE HABRÁ METIDO ESTÁ MUJER?

10. El tamaño ¿importa?: UN BURDO RUMOR

11. Amor: NOS OCUPAMOS DEL MAR

12. Memorias del amor: ABAJO EL ALZHEIMER

13. Política: CUERVO INGENUO

14. El paso del tiempo: KRIPTONITA

15. Las brujas: CIENCIAS OCULTAS

16. Despedida literaria: DÉCIMAS CON AGUARRÁS

17. Sant Cugat: SAN CUCUFATO

18. La Jacinta, Venus Afroleches: VILLATRIPAS

19. Autorretrato-esquela-epitafio (largo), Vanitas vanitatis: Y TODO ES VANIDAD

20. Los orígenes: EL CROMOSOMA

Dondequiera que estés

Dondequiera que estés,
te gustará saber
que por flaca que fuese la vereda
no malvendí tu pañuelo de seda
por un trozo de pan
y que jamás,
por más cansado que
estuviese, abandoné
tu recuerdo a la orilla del camino,
y por fría que fuera mi noche triste,
no eché al fuego ni uno solo
de los besos que me diste.

Por ti,
por ti brilló mi sol un día
y cuando pienso en ti brilla de nuevo
sin que lo empañe la melancolía
de los fugaces amores eternos.

Dondequiera que estés
te gustará saber
que te pude olvidar y no he querido,
y por fría que sea mi noche triste
no echo al fuego ni uno solo
de los besos que me diste.

Dondequiera que estés….
si te acuerdas de mi.

Tristany i Isolda # Iseo y Tristan

No, no era vi. era la passió, era l’aspra joia i l’angoixa sens fi i la mort.

Li semblava, a Tristany, que un esbarzer vivaç d’espines agudes, de flors benolents, arrelava dins la sang del seu cor, i amb forts lligams enllaçava al bell cos d’Isolda el seu cos, i tot el seu pensament, i tot el seu desig.

Joseph Bedier: El romanç de Tristany i Isolda

Bele amie, si est de nus: / Ne vus sans mei, ne jo sans vus.

Marie de France: Lais

Isot ma drue, Isot m’amie, / en vos ma mort, en vos ma vie.

Gottfried d’Estrasburg

El beivre fut la nostre mort.

Thomas

Aspre  vie meinent et dure / Tant s’entraiment de bone amor / L’uns per l’autre ne sent dolor.

Beroul

Isolda

Si alguien sabe de un filtro que excuse mi extravío,
que explique el desvarío de mi sangre,
le suplico:
Antes de que se muera el jazmín de mi vientre
y se cumplan mis lunas puntuales y enteras
y mis venas se agoten de tantas madrugadas
en las que un muslo roza al muslo compañero
y lo sabe marfil pero lo piensa lumbre;
antes de que la edad extenúe en mi carne
la vehemencia, que por favor lo diga.

Contemplo ante el espejo, hospedado en mis sábanas,
las señales febriles de la noche inclemente
en donde el terso lino aulaga se vertiera
y duro pedernal y cuerpo de muchacho.

ciño mi cinturón y el azogue me escruta,
fresas bajo mi blusa ansiosas se endurecen
y al resbalar la tela por mi inclinada espalda
parece una caricia; y la boca me arde.

si alguien sabe de un filtro que excuse mi locura
y me entregue al furor que la pasión exige,
se lo ruego, antes de que me ahogue
en mi propia fragancia, por favor,
por favor se lo ruego:
que lo beba conmigo.

Anna Rossetti

Si volessin…

Si algú se sent al·ludit, i té ales que no voli!
El refrany que cantaré és adagi de carrer,
ja me’l deien al bressol

Si els fills de puta voléssin no veuríem mai el sol

Potser en ajupim sovint,
no es per hàbit ni caprici
Que és per esquivar el calbot,
i esperar el moment propici
tant si es vol com si no es vol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris
No hi ha planificació
Això diuen els diaris i així resa el camperol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos
Després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos i la manca de control

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

A ciutat anem de cul,
ningú s’aclareix tot falla
Ja no podem respirar,
tothom mes o menys la balla de l’agost fins al juliol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Heu d’oblidar si podeu,
aquests 40 anys de glòria
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

L’unitat no té destí,
l’univers no és cap llimona
Tinc un passaport que diu:
Has nascut a Barcelona i per tant ets espanyol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Jo cada cop veig més clar,
que el poble diu el que pensa
Hem après aquest proverbi
I amb mútua complaença cantem com un home sol

Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol