EDIPO REY / ÈDIP REI (Greek tragedy with vegetables)

Storyboard:

MERCÈ RODOREDA: POEMES

PENÈLOPE

 

Em compta el temps la marinada amarga,

la mar amb son abominable crit!

La mel dintre la gerra s’ha espessit

i els brots que vas deixar fan ombra llarga.

 

Oh xaragall lluent! La seda blanca

serà la lluna de la meva nit;

l’arbre cairat, capçal del nostre llit,

estén encar un pensament de branca.

 

Esquerpa, sola, tota fel i espina,

faig i desfaig l’absurda teranyina,

aranya al·lucinada del no-res.

 

Un deix d’amor arran de llavi puja

i mor com una llàgrima de pluja

al viu del darrer pètal que ha malmès.

 

PLANY DE CALIPSO

 

Jo veig la teva terra nua i roent, deserta,

vora la mar en fúria sota un penya-segat,

el teu palau de pedra com una boca oberta

i l’erm on brunz la vespa i on famejà el ramat.

 

Jo sóc allò que es deixa, allò que fuig i passa:

l’oreig entre les fulles, l’estel que ha desistit,

el doll que riu i plora i aquella tendra massa

dels xuclamels que aturen un instant més la nit.

 

T’he volgut meu per sempre, cansat de mar i onada,

segur en la meva carn, corba i mal exaltada,

estranger que t’entornes cap a la teva mort.

 

Ara voldria ésser lleó que juga i mata

o l’olivera immòbil en son furor retort,

però al pit m’agonitza un escorpí escarlata.

 

«Hi ha els prodigis. Vegeu per exemple el cas de Mercè Rodoreda. Un dia, a París, vaig dir-li, amb gran sorpresa seva, que per què no feia versos. Al cap d’un any escrivia els seus extraordinaris sonets sobre passatges de l’«Odissea»: estic més content d’aquella intuïció que de cap dels meus poemes.»

Josep Carner

http://www.mercerodoreda.cat/es/autora-poesia.php

 

 

 

FUGITIVO KEATS

Keats nació en Londres en 1795. De modesto origen, hijo de un empleado de caballeriza, quedó huérfano y posteriormente trabajó como aprendiz de cirujano y se incorporó al Guy’s Hospital. Pero abandonó todo para dedicarse a la «sacerdotal tarea» de la poesía tras conocer a Hunt, a Shelley y a Hazlitt. Su primer libro «Poemas» (1817) apenas uvo resonancia ,  el segundo «Endymion» (1818) fue duramente rechazado por la crítica. La muerte de su hermano, los  turbulentos amores con Fanny Brawne, a quien conoció en la casa de Hampstead que hoy podemos visitar, sus problemas económicos y su enfermedad son los otros trazos que dibujan su fugitiva biografía. Él, a pesar de todo, deseaba contar entre los poetas ingleses, aunque fuese tras su muerte, y su reputación literaria se afianzó con «Lamia, Isabella, La víspera de Santa Agnés y otros poemas» (1820). La tuberculosis se agravó y Keats trató de mejorar su salud en Italia, invitado por Shelley, mas fue en Roma, en 1821, donde murió y yace enterrado el poeta «cuyo nombre fue escrito en el agua».

Para conocer los últimos años de la vida de Keats es recomendable ver la película «Bright Star»  (2009) de Jane Campion, directora oscarizada por «El piano».

https://www.youtube.com/watch?v=K2FkxivSuVg

Bright star, would I were steadfast as thou art —
Not in lone splendour hung aloft the night
And watching, with eternal lids apart,
Like Nature’s patient, sleepless Eremite,
The moving waters at their priestlike task
Of pure ablution round earth’s human shores,
Or gazing on the new soft-fallen mask
Of snow upon the mountains and the moors —
No — yet still stedfast, still unchangeable,
Pillow’d upon my fair love’s ripening breast,
To feel for ever its soft swell and fall,
Awake for ever in a sweet unrest,
Still, still to hear her tender-taken breath,
And so live ever — or else swoon to death.

https://www.youtube.com/watch?v=RMgd2Fi6iUI

https://www.youtube.com/watch?v=PHt8R3h7SwA

Bright Star es un soneto al modo inglés o shakesperiano (3 quatrains and 1 couplet) que expresa el anhelo de constancia y eternidad.

http://en.wikipedia.org/wiki/Bright_star,_would_I_were_steadfast_as_thou_art

Estrella brillante, quien fuera tan constante como tú
-no en solitario esplendor colgada arriba en la noche
y observando, con eternos párpados abiertos
como el eremita paciente e insomne de la naturaleza.
las aguas ondeantes en su sacerdotaltarea
de ablución pura de las playas humanas de la tierra redonda
o mirando sobre la nueva mascara caída
de nieve sobre las montañas y las llanuras
No– y aun así constante, aun sin cambio,
almohadado sobre el pecho en maduración de mi amada
sentir por siempre su suave respiración
despierto para siempre en un dulce desasosiego
aun, aun escuchando su tierno respirar
y así vivir por siempre o desfallecer en la muerte.

Otro soneto que presagia la temprana muerte del poeta y el miedo a no haber escrito, no haber sentido, no haber amado lo suficiente:  «When I have fears that I may cease to be»:

When I have fears that I may cease to be
Before my pen has gleaned my teeming brain,
Before high-piled books, in charactery, 
Hold like rich garners the full ripened grain;
When I behold, upon the night’s starred face,
Huge cloudy symbols of a high romance,
And think that I may never live to trace
Their shadows with the magic hand of chance;
And when I feel, fair creature of an hour,
That I shall never look upon thee more,
Never have relish in the faery power
Of unreflecting love—then on the shore
Of the wide world I stand alone, and think
Till love and fame to nothingness do sink.

https://www.youtube.com/watch?v=5HxO8M7HosI

Cuando me embarga el miedo de que puedo morir
sin que haya mi pluma cosechado los frutos de mi alma
ni mis libros se alcen apilados
como en el granero los granos ya maduros.
Cuando contemplo, sobre el rostro estrellado de la noche,
grandes símbolos nubosos de una alta leyenda,
y pienso que nunca viviré para trazar
sus sombras con la maga mano de la suerte;
y cuando siento, hermosa criatura de un instante,
que nunca más podré mirarte
ni disfrutar del poder mágico
de un amor pasional, entonces, a la orilla
del vasto mundo me quedo solo y pienso
hasta que el Amor y la Gloria en la nada se hunden.

Un fragmento de «Endymion», el poema pastoril basado en el mito griego del amor de Endimión y la diosa de la Luna (Selene), gracias a la cual obtuvo la vida eterna. Aquí discurre el poeta sobre el vínculo divino entre belleza y alegría, una cosa bella es un goce eterno:

A thing of beauty is a joy for ever:
Its loveliness increases; it will never
Pass into nothingness; but still will keep
A bower quiet for us, and a sleep
Full of sweet dreams, and health, and quiet breathing.
Therefore, on every morrow, are we wreathing
A flowery band to bind us to the earth,
Spite of despondence, of the inhuman dearth
Of noble natures, of the gloomy days,
Of all the unhealthy and o’er-darkened ways
Made for our searching: yes, in spite of all,
Some shape of beauty moves away the pall
From our dark spirits. Such the sun, the moon,
Trees old, and young, sprouting a shady boon
For simple sheep; and such are daffodils
With the green world they live in; and clear rills
That for themselves a cooling covert make
‘Gainst the hot season; the mid-forest brake,
Rich with a sprinkling of fair musk-rose blooms:
And such too is the grandeur of the dooms
We have imagined for the mighty dead;
All lovely tales that we have heard or read:
An endless fountain of immortal drink,
Pouring unto us from the heaven’s brink.

https://www.youtube.com/watch?v=fslmWgJj9RI

Las cosas bellas son una alegría para siempre:
su encanto se incrementa; luego, nunca
se sumen en la nada; mas nos guardan
una enramada plácida y un sueño
lleno de dulces sueños y salud
y calmo respirar. Por eso, cada día,
trenzamos la corona florida que nos ate
a la tierra, a pesar del desaliento,
de la cruel escasez de caracteres nobles,
de los días sombríos, de todos los caminos
oscuros e insalubres que hemos de transitar:
sí, a pesar de todo alguna forma bella
retira la mortaja de nuestro oscuro espíritu:
el sol, la luna, viejos árboles y otros jóvenes,
cuyas ramas ofrecen un regalo de sombra
a las simples ovejas; los narcisos y el mundo
verdecido que habitan; los arroyuelos claros
que son para sí mismos refrescante refugio
en días de calor; los helechos que crecen
en la mitad del bosque, salpicados de bella
rosa mosqueta en flor: y el sino de grandeza
que imaginamos para los muertos poderosos:
encantadores cuentos que oímos o leímos:
una infinita fuente de aguas inmortales
que cae sobre nosotros desde el borde del cielo.

Y «La Belle Dame Sans Merci», una balada al modo medieval, de bellas resonancias artúricas, que retrata a una despiadada y bella dama que desde el origen de los tiempos (líricos) ha traído de cabeza a todos los poetas, un amor imposible que acerca el mundo de la fantasía (a través de sueños o visiones) a la realidad, para luego arrebatárnoslo definitivamente y dejarnos solos y pálidos merodeando por paisajes extraños.

O what can ail thee, knight-at-arms,
Alone and palely loitering?
The sedge has withered from the lake,
And no birds sing.

O what can ail thee, knight-at-arms,
So haggard and so woe-begone?
The squirrel’s granary is full,
And the harvest’s done.

I see a lily on thy brow,
With anguish moist and fever-dew,
And on thy cheeks a fading rose
Fast withereth too.

I met a lady in the meads,
Full beautiful—a faery’s child,
Her hair was long, her foot was light,
And her eyes were wild.

I made a garland for her head,
And bracelets too, and fragrant zone;
She looked at me as she did love,
And made sweet moan

I set her on my pacing steed,
And nothing else saw all day long,
For sidelong would she bend, and sing
A faery’s song.

She found me roots of relish sweet,
And honey wild, and manna-dew,
And sure in language strange she said—
‘I love thee true’.

She took me to her Elfin grot,
And there she wept and sighed full sore,
And there I shut her wild wild eyes
With kisses four.

And there she lullèd me asleep,
And there I dreamed—Ah! woe betide!—
The latest dream I ever dreamt
On the cold hill side.

I saw pale kings and princes too,
Pale warriors, death-pale were they all;
They cried—‘La Belle Dame sans Merci
Hath thee in thrall!’

I saw their starved lips in the gloam,
With horrid warning gapèd wide,
And I awoke and found me here,
On the cold hill’s side.

And this is why I sojourn here,
Alone and palely loitering,
Though the sedge is withered from the lake,
And no birds sing.

https://www.youtube.com/watch?v=ZyIKgFXjwDE

¡Oh! ¿Qué te aflige, caballero de armas, merodeando solo y pálido?,
Los carrizos del lago están marchitos; y los pájaros no cantan.

¡Oh! ¿Qué te aflige, caballero de armas, tan demacrado y fuera de sí?
La ardilla ha llenado su granero, y ya acabó la cosecha.

Un lirio veo en tu frente, humedecida por la angustia y el rocío de la fiebre,
y en tus mejillas una rosa mustia, rápidamente también se seca.

Una dama encontré en la pradera, bellísima, hija de un hada;
largos eran sus cabellos, su pie era ligero y sus ojos eran salvajes.

Tejí una guirnalda para su cabeza, y también brazaletes y un fragante cinturón,
Ella me miró como si me amase, y dejó oír un dulce plañido.

La subí a mi dócil corcel, y no contemplé nada más a lo largo del día;
De costado se acomodaría, mientras cantaba una melodía de hadas.

Ella me reveló raíces de delicados sabores, y miel silvestre y rocío celestial,
y sin duda en su lengua extraña me decía: «en verdad te amo».

Me llevó a su gruta encantada, y allí lloró y suspiró doliente,
y allí yo le cerré sus salvajes salvajes ojos con cuatro besos.

Y allí, arrullándome, me durmió, y allí soñé -¡Ah, pobre de mí!-
el último sueño que yo haya soñado en la falda helada de la montaña.

Vi pálidos reyes, y también princesas, y pálidos guerreros, palidez cadavérica tenían todos;
y exclamaban: «La Belle Dame sans Merci te ha subyugado.»

Y vi en las sombras sus labios muertos de hambre abrirse en horrible advertencia,
y he despertado, y me he encontrado aquí, en la helada falda de la montaña.

Y este es el porqué de mi permanencia aquí, merodeando solo y pálido;
aunque los carrizos del lago estén marchitos, y los pájaros no canten.

https://www.youtube.com/watch?v=L7Xb4zEkyXM

More Keats / Ver también:

Oda a un ruiseñor

BORGES, KEATS Y UN RUISEÑOR

BORGES: EL RUISEÑOR DE KEATS

EL CABARET DE ROSER CAPDEVILA

Aquest és el CABARET de Roser Capdevila, un vídeo que es pot veure al Palau Robert  a la meravellosa exposició dedicada a la creadora de Les Tres Bessones: una meravella de la poesia petita i el delicat humor dels artistes de paper que donen vida a un retrat  fascinant d’una època i d’un món gairebé perduts.

Representació integra de l’espectacle CABARET DE ROSER CAPDEVILA, creat per ella mateixa amb la col.laboració del seu marit, en Joan Batet, i una de les seves filles, la Teresa.

ULISSES A L’INFERN: LA DIVINA COMEDIA

ULISSES A L’INFERN

Dante, Divina Comèdia, Infern, Cant XXVI, vv. 90-142.

gittò voce di fuori, e disse: «Quando

mi diparti’ da Circe, che sottrasse

me più d’un anno là presso a Gaeta,

prima che sì Enëa la nomasse,

né dolcezza di figlio, né la pieta

del vecchio padre, né ‘l debito amore

lo qual dovea Penelopè far lieta,

vincer potero dentro a me l’ardore

ch’i’ ebbi a divenir del mondo esperto

e de li vizi umani e del valore;

ma misi me per l’alto mare aperto

sol con un legno e con quella compagna

picciola da la qual non fui diserto.

L’un lito e l’altro vidi infin la Spagna,

fin nel Morrocco, e l’isola d’i Sardi,

e l’altre che quel mare intorno bagna.

Io e ‘ compagni eravam vecchi e tardi

quando venimmo a quella foce stretta

dov’Ercule segnò li suoi riguardi

acciò che l’uom più oltre non si metta;

da la man destra mi lasciai Sibilia,

da l’altra già m’avea lasciata Setta.

«O frati», dissi, «che per cento milia

perigli siete giunti a l’occidente,

a questa tanto picciola vigilia

d’i nostri sensi ch’è del rimanente

non vogliate negar l’esperïenza,

di retro al sol, del mondo sanza gente.

Considerate la vostra semenza:

fatti non foste a viver come bruti,

ma per seguir virtute e canoscenza».

Li miei compagni fec’io sì aguti,

con questa orazion picciola, al cammino,

che a pena poscia li avrei ritenuti;

e volta nostra poppa nel mattino,

de’ remi facemmo ali al folle volo,

sempre acquistando dal lato mancino.

Tutte le stelle già de l’altro polo

vedea la notte, e ‘l nostro tanto basso,

che non surgëa fuor del marin suolo.

Cinque volte racceso e tante casso

lo lume era di sotto da la luna,

poi che ‘ntrati eravam ne l’alto passo,

quando n’apparve una montagna, bruna

per la distanza, e parvemi alta tanto

quanto veduta non avëa alcuna.

Noi ci allegrammo, e tosto tornò in pianto;

ché de la nova terra un turbo nacque

e percosse del legno il primo canto.

Tre volte il fé girar con tutte l’acque;

a la quarta levar la poppa in suso

e la prora ire in giù, com’altrui piacque,

infin che ‘l mar fu sovra noi richiuso».

Traducció al castellà:

lanzó afuera la voz y dijo: Cuando

me alejé de Circe, que me retuvo

más de un año preso en Gaeta,

antes que así Eneas la nombrara,

ni la dulzura del hijo, ni la piedad

del viejo padre, ni el debido amor

que debía a Penélope hacer dichosa,

vencer pudieron dentro de mí el ardor

que tuve de hacerme del mundo experto

y de los vicios humanos y de su valor;

antes, me lancé por el alto mar abierto

con sólo un barco y con aquellos compañeros

pocos, de los que no fui abandonado.

De costa en costa vi al final los límites de España,

hasta el Marruecos, y la isla de los Sardos,

y las otras que aquel mar en torno baña.

Yo y mis compañeros éramos viejos y tardos

cuando llegamos a aquella fosa estrecha

donde Hércules marcó sus dos resguardos

para que el hombre más allá no se meta;

a la derecha mano dejé Sevilla,

de la otra ya había dejado Ceuta.

“¡Oh hermanos”, dije, “que por cien mil

peligros habéis llegado a occidente,

de esta tan pequeña vigilia

de nuestro sentidos remanente

no queráis negaros la experiencia,

siguiendo al Sol, hacia el mundo sin gente

Considerad vuestra simiente:

hechos no fuisteis para vivir como brutos,

sino para perseguir virtud y conocimiento”.

Mis compañeros tornáronse tan ansiosos,

con esta mi breve arenga, de seguir camino,

que apenas podría con esfuerzo contenerlos;

y, vuelta nuestra popa a la mañana,

de los remos hicimos alas para el loco vuelo,

avanzando siempre por el lado izquierdo.

Todas las estrellas ya del otro polo

veía la noche, y el nuestro tan abajo,

que no asomaba fuera del marino suelo.

Cinco veces encendida y tantas apagadas

pasó la luz por debajo de la Luna,

luego que entrados fuimos en aquel gran paso,

cuando apareció una montaña, bruna

en la distancia, y parecióme tan alta

como no había visto nunca una.

Nos alegramos, aunque enseguida volvióse llanto,

porque de la nueva tierra un torbellino nació

que golpeó al leño en su primer lado.

Tres vueltas nos hizo girar con toda el agua;

y en la cuarta se alzó la popa en alto,

como a Otro plugo, y la proa se fue abajo,

y al fin el mar sobre nosotros volvió a cerrarse.

Traducció al català:

llançà fora una veu, i digué:

«Quan vaig deixar Circe, que em va retenir

més d’un any per allà prop de Gaeta,

abans que Eneas li donés el nom,

ni la dolçor del fill, ni la pietat

pel meu vell pare, ni l’amor degut,

que hauria fet Penèlope contenta,

no van poder vèncer en mi l’ardor

que tenia de fer-me expert del món

i dels vicis i valors dels humans;

i vaig entrar en l’alta mar oberta

sol amb la nau i aquella companyia

petita que mai no m’havia deixat.

Vaig veure els dos litorals fins a Espanya,

fins al Marroc i a l’illa de Sardenya,

i les altres que banya aquesta mar.

Jo i els companys érem ja vells i lents

quan arribàrem a aquell pas estret

on Hèrcules deixà els seus dos senyals

a fi que els homes no vagen més lluny;

a mà dreta vàrem deixar Sevilla,

i a l’altra mà havíem deixat Ceuta.

‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil

perills heu arribat a l’occident,

a aquesta breu vigília dels sentits

que encara ens queda per aprofitar

no li vulgueu negar l’experiència

del món sense habitants, seguint el sol.

Recordeu-vos de la vostra llavor:

no vau ser fets per viure com les bèsties,

sinó adquirint virtut i coneixença.’

Vaig donar als companys tan gran desig

de fer camí, amb aquest petit discurs,

que a penes si els podia retenir;

i, amb la popa girada a l’orient,

dels rems vam fer ales per a un vol boig,

sempre guanyant camí cap a l’esquerra.

A la nit veia totes les estrelles

de l’altre pol, i el nostre era tan baix

que no s’alçava ja del sòl del mar.

Cinc vegades s’encengué i s’apagà

la llum que es veu per sota de la lluna

després de travessar el pas terrible,

quan va sorgir una muntanya, bruna

per la distància, i em semblà tan alta

com no n’havia vista mai cap altra.

La nostra joia aviat es tornà plor:

de la nova terra nasqué un gran vent

que va envestir el vaixell per davant.

El féu girar tres voltes amb les aigües;

a la quarta, la popa es va aixecar

i la proa baixà, com volgué un altre,

fins que damunt nostre es tancà la mar».

Aquest fragment apareix al Cant XXVI de l’Infern, és adir, quan Dante ja es troba al Baix Infern, on es castiguen els pecats més greus, just després que el monstruós Gerió els hagi portat als seus lloms a ell i al seu guia Virgili per assolir el vuitè cercle o “Malebolge” (mals fossats o males bosses), i abans d’arribar al gelat Cocit, el cercle novè i darrer dels traïdors. Aquí hi penen els fraudulents (en un sentit ampli de la paraula, doncs inclou alcavots, seductors, aduladors, simoníacs, bruixots, hipòcrites, lladres, mals consellers, sembradors de discordia i de cisma i falsadors) i, en aquest cas concret, Ulisses i el seu company Diomedes es troven a la fossa vuitena del cercle vuitè, dedicada als consellers fraudulents, castigats a cremar eternament envoltats de flames.

Dante veu una flama amb dos caps o flama cornuda, amb dues llengües de foc, i li pregunta a Virgili de qui es tracta i aquest li contesta que a dins hi són martiritzats Ulisses i Diomedes per la farsa del cavall de fusta que obrí la porta de Troia, d’on prové la llavor dels romans, i també castigats per l’engany fet a Deidamia (Ulisses va convencer Aquil.les que el seguís a la guerra i abandonés la filla del rei d’Esciros) i pel furt del Pal.ladi, imatge sagrada de Minerva que es guardava a Troia. Dante demana de parlar-ne, però Virgili li diu que és millor que ho provi ell perquè són grecs. Finalment la doble flama s’acosta i el poeta romà els pregunta “com i quan els va prescriure el bategar del cor”. És aleshores quan comença el fragment sel.leccionat i Ulisses ens relata la seva aventura final, que no coincideix en absolut amb la imatge de l’heroi que ens va transmetre Homer a l’Odissea.

Si seguim el fragment destacat, podem veure que primer fa referència a la fetillera Circe i la seva estada d’un any amb ella a Gaeta i la referencia a Eneas (la seva font principal és evidentment l’Eneida del seu admirat Virgili), doncs la va anomenar així a partir del nom de la seva dida allí morta i enterrada (Caieta).

A continuació, diferint clarament d’Homer, esmenta que ni el record de la dolçor pel fill (Telèmac), ni la pietat pel pare (Laertes) o l’amor per l’esposa (Penèlope) van tenir prou força per retenir-lo. El model d’aquest Ulisses aventurer, que ho sacrifica tot al desig d’explorar i saber (tan humanista i pre-renaixentista), el va llegir Dante a Ciceró i Horaci, i ens explica com va explorar els confins de la terra per l’estret de Gibraltar, les columnes d’Hèrcules, citant les costes d’Espanya i Marroc i l’illa de Sardenya i les ciutats de Sevilla i Ceuta. Aquest va ser el seu darrer viatge, tot un repte per assolir l’inexplorat al qual li escau la famosa arenga que adreça als companys de viatge, els germans que per cent mil perills han arribat fins al límit occidental del món, per encendre en ells el desig del coneixement que omple la vida de l’ésser humà i el diferencia de les bèsties, tot i que ja són vells, i voler arribar a conèixer la part del món deshabitada. Aquestes paraules d’Ulisses encenen els cors de la tripulació que avança en una empresa insensata (“folle”) dins l’hemisferi austral. Quan feia cinc mesos que navegaven, arriben a la muntanya del Purgatori, però l’alegria s’esvaeix per l’arribada d’un temporal que fa volcar la barca i se’ls presenta la mort, “el mar es va cloure damunt nostre”, per voluntat divina i acceptada sense plany, i potser com a càstig per la seva gosadia. Com diu Hugo Friedrich, citat per Borges: el viatge és un desafiament que acaba en una catástrofe, que no és només el destí de l’home simó la paraula de Déu.

En resum, el Dant no coneixia les epopeies d’Homer i la seva informació sobre Ulisses prové d’altres fonts clàssiques de la literatura llatina (Virgili, Horaci, Ciceró, Estaci, Ovidi…) i de fonts medievals llegendàries que narraven altres viatges de l’heroi, com el que el va portar a fundar la ciutat de Lisboa. Els grecs coneixien Lisboa com a Ulyssipo, Olissipo, «Olissipona», doncs creien que derivaba d’Ulisses / Odisseu, atès que aquesta fou la ciutat que va ser fundada per ell a la vora del riu Tajo després de fugir de Troia i abans de partir cap a l’Atlàntic; «Ibi oppidum Olisipone Ulixi conditum: ibi Tagus flumen.», com recollirà posteriorment el poeta èpic portuguès Luís de Camões en Os Lusíadas (1572).

Però més enllà de tot això, la seva intenció és bastir la imatge d’un heroi negatiu, contrari al seu admirat Eneas, pietós, sacrificat, conscient de la seva missió fundadora d’una estirp gloriosa, els romans representats aquí per Virgili. Recordem que l’Ulisses de la Divina Comèdia és a l’infern, castigat per frau al cercle vuitè, i que se’ns relata la seva mort. Per a nosaltres és un heroi modern, agosarat, intel.ligent i astut, fins i tot mentider si cal, proteic i multiforme, més humà i interessant, a diferència del monolític Eneas, preferit pel Dant. Tot i això es pot veure una espurna d’admiració envers l’Ulisses ànima que cantà Joan Maragall, com assenyala Sagarra, quan el nostre poeta li cedeix la paraula i pronuncia el discurs (la “orazion piccola”) que exalta els ànims de la seva tripulació i on podem albirar aquest nou esperit humanista que ja respira l’obra de Dante:

‘Oh germans’, els vaig dir, ‘que per cent mil

perills heu arribat a l’occident,

a aquesta breu vigília dels sentits

que encara ens queda per aprofitar

no li vulgueu negar l’experiència

del món sense habitants, seguint el sol.

Recordeu-vos de la vostra llavor:

no vau ser fets per viure com les bèsties,

sinó adquirint virtut i coneixença.’

Finalment, Borges comenta que tota la Divina Comedia és un repte agossarat, un magne desafiament i que en alguns fragments Dante simbolitza el seu conflicte mental i la càrrega emocional del procés creatiu, i que aquesta és potser la més gran virtut de l’obra: “Dante fue Ulises y de algún modo pudo temer el castigo de Ulises”.

Per a més informació:

Dante Alighieri: Divina Comèdia. Traducció i comentaris de Josep Maria de Sagarra. Quaderns Crema, In Amicorum, 14, Barcelona, 2000.

Borges, Jorge Luis: “El último viaje de Ulises”, en Nueve ensayos dantescos (1982), en Obras Completas vol. IV, Círculo de lectores, Barcelona, 1993, págs. 256-259.

http://www.laserpblanca.com/el-ultimo-viaje-de-ulises-borges-15

Borges, Jorge Luis: Siete noches (1980). “La Divina Comedia” (noche 1), en Obras Completas vol. IV, Círculo de lectores, Barcelona, 1993, págs. 101-115.

http://www.youtube.com/watch?v=AHBYA7-ldQc (audio de la conferencia de Borges)

http://es.wikipedia.org/wiki/Infierno:_Canto_Vig%C3%A9simo_sexto

http://paola-literatura.blogspot.com.es/2011/01/dante-analisis-canto-xxvi.html

http://litiava.blogspot.com.es/2013/09/analisis-del-canto-xxvi-del-infierno.html

http://www.google.es/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=14&ved=0CEMQFjADOAo&url=http%3A%2F%2Frevistas.ucm.es%2Findex.php%2FCFIT%2Farticle%2Fdownload%2FCFIT0000130085A%2F17812&ei=3MvoUurgJ8aS7AbMtoD4AQ&usg=AFQjCNHQ31IPdQeMHe0Z29MOcAcjPTGhDA

CHRISTMAS SPIRIT

http://www.flickr.com/photos/andertoons-cartoons/sets/72157624350192254/

http://goodcomics.comicbookresources.com/2006/12/16/golden-age-christmas-the-christmas-spirit-of-1941/

http://www.angelfire.com/art/wildwood/xmas.html

LLIBRERIA ACQUA ALTA, VENÈCIA

Esta galería contiene 22 fotos.

IMAGINANTES: CARL GUSTAV JUNG Y OLIVER SACKS

FEDERICO BELTRÁN MASSES

Algunas obras del pinor Beltrán Masses (Cuba 1885- Barcelona 1949):

   

Y un video de una reciente exposición:

TINTIN A BARCELONA

Magnífica exposició gratuïta sobre els móns de Tintin  i el seu creador, Hergé, les seves fonts d’inspiració i el context històric de totes les seves aventures a Museu d’Història de Catalunya: «Aquell jove repòrter belga que tenia un fox terrier blanc…»

Aquí teniu un enllaç amb la web del museu i l’exposició