Les paraules de Shakespeare i un grapat d’excel.lents actors transformen màgicament l’espiral del parc de l’Estació del Nord en el bosc d’Arden, un espai que esdevé el símbol de l’art de la comèdia i del poder de l’amor.
Quan veiem que uns nobles desterrats de la cort decideixen gaudir-ne de la vida pastoril encisats per una nova Arcàdia, ens oblidem de seguida de la malícia i l’ambició que els han portat fins allí (el duc Frederic i Oliver) i ens deixen endur, gràcies al poder de l’humor i l’enginy de Shakespeare, i sobretot pel plaer de la conversa i les ganes de jugar dels personatges: no ens cal un follet Puck per encisar-nos; només cal que Rosalina es vesteixi d’home (Ganímedes) per seduir Roland, el fill petit de Roland de Boys (destre en la lluita però no tant en els versos que dedica a la seva estimada), i que la seva cosina Cèlia (Aliena en el bosc d’Arden) enamori i redimeixi el malvat germà gran, Oliver, que l’havia foragitat. Si a això afegim dues parelles més, els clowns Pedra-de-Toc i Audrey, i els pagesos Silvi i Febe, per arrodonir la comèdia amb un happy end de quatre matrimonis finals, ens trobem amb un espectacle rodó on predomina una il.lussoria joia de viure que ens fa sonriure i de vegades riure a cor que vols.
Ni tan sols ens podem prendre seriosament el melancòlic Jaques (que al final de l’obra es retira del món amb un penedit duc Frederic), amb el seu fantàstic discurs sobre les set edats de la vida (“El món es com un escenari; / homes i dones en són els actors; / tots fan les seves pròpies entrades i sortides, / i un mateix home hi pot fer molts papers…”), i més aviat ens quedem amb les paraules burletes de Ganímedes/Rosalina adreçades al seu enamorat Roland: “Aquest pobre món té quasi sis mil anys d’edat i durant tot aquest temps no hi ha hagut mai cap home que morís en nom seu, és a dir: per motius d’amor.” Esmenta les històries de Troilus i Crèsids i d’Hero i Leandre i conclou: “Però tot això són mentides: els homes s’han anant morint de tant en tant i els cucs se’ls han menjat, però l’amor no hi té res a veure”.
No obstant, Al vostre gust, com a pur divertiment, si alguna cosa ens diu és que l’amor tot ho canvia, tot ho remou, tot ho transforma i que si en aquesta vida alguna cosa ens cal, no pot ser res més que l’amor.
Un altre estiu més la companyia Parking Shakespeare ens fa un regal preciós: més nombrosa que altres anys, amb una mica més de vestuari, amb la mateixa simplificació màgica de l’escenografia, i sobretot amb un poderós treball actoral (no podem destacar ningú perquè tots están magnífics, duplicant i fins triplicant papers, amb un equilibri d’acció i paraula perfecte) sota la dirección de Llàtzer García, ens porten una altra comèdia de Shakespeare, i si no em descomto ja en van sis meravelloses tardes d’estiu amb Shakespeare in the park as we like it.
Cuando siento que voy a vomitar un conejito me pongo dos dedos en la boca como una pinza abierta, y espero a sentir en la garganta la pelusa tibia que sube como una efervescencia de sal de frutas. Todo es veloz e higiénico, transcurre en un brevísimo instante. Saco los dedos de la boca, y en ellos traigo sujeto por las orejas a un conejito blanco. El conejito parece contento, es un conejito normal y perfecto, sólo que muy pequeño, pequeño como un conejilo de chocolate pero blanco y enteramente un conejito. Me lo pongo en la palma de la mano, le alzo la pelusa con una caricia de los dedos, el conejito parece satisfecho de haber nacido y bulle y pega el hocico contra mi piel, moviéndolo con esa trituración silenciosa y cosquilleante del hocico de un conejo contra la piel de una mano.
Comprendí que no podía matarlo. Pero esa misma noche vomité un conejito negro. Y dos días después uno blanco. Y a la cuarta noche un conejito gris.
CASA TOMADA
Lo recordaré siempre con claridad porque fue simple y sin circunstancias inútiles. Irene estaba tejiendo en su dormitorio, eran las ocho de la noche y de repente se me ocurrió poner al fuego la pavita del mate. Fui por el pasillo hasta enfrentar la entornada puerta de roble, y daba la vuelta al codo que llevaba a la cocina cuando escuché algo en el comedor o en la biblioteca. El sonido venía impreciso y sordo, como un volcarse de silla sobre la alfombra o un ahogado susurro de conversación. También lo oí, al mismo tiempo o un segundo después, en el fondo del pasillo que traía desde aquellas piezas hasta la puerta. Me tiré contra la pared antes de que fuera demasiado tarde, la cerré de golpe apoyando el cuerpo; felizmente la llave estaba puesta de nuestro lado y además corrí el gran cerrojo para más seguridad.
REUNIÓN CON UN CÍRCULO ROJO
Usted, como pasa tantas veces, no hubiera podido precisar el momento en que creyó entender; también en el ajedrez y en el amor hay esos instantes en que la niebla se triza y es entonces que se cumplen las jugadas o los actos que un segundo antes hubieran sido inconcebibles. Sin siquiera una idea articulable olió el peligro.
AXOLOLT
Hubo un tiempo en que yo pensaba mucho en los axolotl. Iba a verlos al acuario del Jardín des Plantes y me quedaba horas mirándolos, observando su inmovilidad, sus oscuros movimientos. Ahora soy un axolotl.
CIRCE
Delia estaba contenta del resultado, dijo a Mario que su descripción del sabor se acercaba a lo que había esperado. Todavía faltaban ensayos, había cosas sutiles por equilibrar. Los Mañara le dijeron a Mario que Delia no había vuelto a sentarse al piano, que se pasaba las horas preparando los licores, los bombones. No lo decían con reproche, pero tampoco estaban contentos; Mario adivinó que los gastos de Delia los afligían. Entonces pidió a Delia en secreto una lista de las esencias y sustancias necesarias. Ella hizo algo que nunca antes, le pasó los brazos por el cuello y lo besó en la mejilla. Su boca olía despacito a menta. Mario cerró los ojos llevado por la necesidad de sentir el perfume y el sabor desde debajo de los párpados. Y el beso volvió, más duro y quejándose.
LA AUTOPISTA DEL SUR
Al principio la muchacha del Dauphine había insistido en llevar la cuenta del tiempo, aunque al ingeniero del Peugeot 404 le daba ya lo mismo. Cualquiera podía mirar su reloj pero era como si ese tiempo atado a la muñeca derecha o el bip bip de la radio midieran otra cosa, fuera el tiempo de los que no han hecho la estupidez de querer regresar a París por la autopista del sur un domingo de tarde…
LA ISLA A MEDIODÍA
La primera vez que vio la isla, Marini estaba cortésmente inclinado sobre los asientos de la izquierda, ajustando la mesa de plástico antes de instalar la bandeja del almuerzo. La pasajera lo había mirado varias veces mientras él iba y venía con revistas o vasos de whisky; Marini se demoraba ajustando la mesa, preguntándose aburridamente si valdría la pena responder a la mirada insistente de la pasajera, una americana de las muchas, cuando en el óvalo azul de la ventanilla entró el litoral de la isla, la franja dorada de la playa, las colinas que subían hacia la meseta desolada. Corrigiendo la posición defectuosa del vaso de cerveza, Marini sonrió a la pasajera. «Las islas griegas», dijo. «Oh, yes, Greece», repuso la americana con un falso interés.
LA NOCHE BOCA ARRIBA
La ambulancia policial llegó a los cinco minutos, y lo subieron a una camilla blanda donde pudo tenderse a gusto. Con toda lucidez, pero sabiendo que estaba bajo los efectos de un shock terrible, dio sus señas al policía que lo acompañaba. El brazo casi no le dolía; de una cortadura en la ceja goteaba sangre por toda la cara. Una o dos veces se lamió los labios para beberla. Se sentía bien, era un accidente, mala suerte; unas semanas quieto y nada más. El vigilante le dijo que la motocicleta no parecía muy estropeada. «Natural», dijo él. «Como que me la ligué encima…»
LA SEÑORITA CORA
No entiendo por qué no me dejan pasar la noche en la clínica con el nene, al fin y al cabo soy su madre y el doctor De Luisi nos recomendó personalmente al director. Podrían traer un sofá cama y yo lo acompañaría para que se vaya acostumbrando, entró tan pálido el pobrecito como si fueran a operarlo en seguida, yo creo que es ese olor de las clínicas, su padre también estaba nervioso y no veía la hora de irse, pero yo estaba segura de que me dejarían con el nene. Después de todo tiene apenas quince años y nadie se los daría, siempre pegado a mí aunque ahora con los pantalones largos quiere disimular y hacerse el hombre grande.
LAS MÉNADES
─Ahí tiene, ahí tiene a un hombre que ha conseguido lo que pocos. No sólo ha formado una orquesta sino un público. ¿No es admirable?
─Sí ─dije yo con mi condescendencia habitual.
─A veces pienso que debería dirigir mirando hacia la sala, porque también nosotros somos un poco sus músicos.
─No me incluya, por favor ─dije─. En materia de música tengo una triste confusión mental. Este programa, por ejemplo, me parece horrendo. Pero sin duda me equivoco.
LEJANA
30 de enero
Pobre Luis María, qué idiota casarse conmigo. No sabe lo que se echa encima. O debajo, como dice Nora que posa de emancipada intelectual.
PÁGINA ASESINA
En un pueblo de Escocia venden libros con una página en blanco perdida en algún lugar del volumen. Si un lector desemboca en esa página al dar las tres de la tarde, muere.
RAYUELA (CAPÍTULO 68)
Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.
LOS REYES
TESEO
Vine a eso. A matarte y callar. Sólo mientras Ariana esté en peligro. Apenas la alce a mi nave, todo yo seré voz gritando tu muerte, para que el aire caiga como una plaga en la cara de Minos.
MINOTAURO
Iré delante de ti, trepado en el viento.
TESEO
No serás más que un recuerdo que morirá con el caer del primer sol.
MINOTAURO
Llegaré a Ariana antes que tú. Estaré entre ella y tu deseo. Alzado como una luna roja iré en la proa de tu nave. Te aclamarán los hombres del puerto. Yo bajaré a habitar los sueños de sus noches, de sus hijos, del tiempo inevitable de la estirpe. Desde allí cornearé tu trono, el cetro inseguro de tu raza… Desde mi libertad final y ubicua, mi laberinto diminuto y terrible en cada corazón de hombre.
EL SENTIMIENTO DE LO FANTÁSTICO
Ya no sé quién dijo, una vez, hablando de la posible definición de la poesía, que la poesía es eso que se queda afuera, cuando hemos terminado de definir la poesía. Creo que esa misma definición podría aplicarse a lo fantástico, de modo que, en vez de buscar una definición preceptiva de lo que es lo fantástico, en la literatura o fuera de ella, yo pienso que es mejor que cada uno de ustedes, como lo hago yo mismo, consulte su propio mundo interior, sus propias vivencias, y se plantee personalmente el problema de esas situaciones, de esas irrupciones, de esas llamadas coincidencias en que de golpe nuestra inteligencia y nuestra sensibilidad tienen la impresión de que las leyes, a que obedecemos habitualmente, no se cumplen del todo o se están cumpliendo de una manera parcial, o están dando su lugar a una excepción.
Ese sentimiento de lo fantástico, como me gusta llamarle, porque creo que es sobre todo un sentimiento e incluso un poco visceral, ese sentimiento me acompaña a mí desde el comienzo de mi vida, desde muy pequeño, antes, mucho antes de comenzar a escribir, me negué a aceptar la realidad tal como pretendían imponérmela y explicármela mis padres y mis maestros. Yo vi siempre el mundo de una manera distinta, sentí siempre, que entre dos cosas que parecen perfectamente delimitadas y separadas, hay intersticios por los cuales, para mí al menos, pasaba, se colaba, un elemento, que no podía explicarse con leyes, que no podía explicarse con lógica, que no podía explicarse con la inteligencia razonante.
SOBRE EL CUENTO
Basta preguntarse por qué un determinado cuento es malo. No es malo por el tema, porque en literatura no hay temas buenos ni temas malos, hay solamente un buen o un mal tratamiento del tema. Tampoco es malo porque los personajes carecen de interés, ya que hasta una piedra es interesante cuando de ella se ocupan un Henry James o un Franz Kafka. Un cuento es malo cuando se lo escribe sin esa tensión que debe manifestarse desde las primeras palabras o las primeras escenas. Y así podemos adelantar ya que las nociones de significación, de intensidad y de tensión han de permitirnos, como se verá, acercarnos mejor a la estructura misma del cuento.
Aquest és el CABARET de Roser Capdevila, un vídeo que es pot veure al Palau Robert a la meravellosa exposició dedicada a la creadora de Les Tres Bessones: una meravella de la poesia petita i el delicat humor dels artistes de paper que donen vida a un retrat fascinant d’una època i d’un món gairebé perduts.
Representació integra de l’espectacle CABARET DE ROSER CAPDEVILA, creat per ella mateixa amb la col.laboració del seu marit, en Joan Batet, i una de les seves filles, la Teresa.
No ha faltat a la seva cita estiuenca la companyia Parking Shakespeare, aquesta vegada amb Nit de Reis o El que Vulgueu, una de les comèdies més agraïdes de l’autor doncs es basa en el pur joc convencional dels recursos que en la seva època eren garantia d’aventura i comicitat: els germans bessons (amb els equívocs que això comportarà), Viola i Sebastià, que se separen en un naufragi i que desconeixen què s’ha fet l’un de l’altre (recurs propi de la novel.la bizantina), la disfressa (en aquest cas Viola que es transforma en Cesarió), els embolics amorosos i les parelles equivocades (Orsino enamorat d’Olívia; Olívia enamorada de Cesarió, que fa de missatger de l’amor d’Orsino i en realitat és Viola; Viola, disfressada de noiet, enamorada del seu senyor, Orsino; una estranya atracció per part d’Antonio pel noiet a qui ha salvat la vida després d’un naufragi, Sebastià, que és el germà bessó d’Olívia i que apareixerà al final embolicant la troca, etc., etc., però amb final feliç de conveniència gairebé per a tothom, tret del majordom ridícul i pedant, Malvolio (memorable la seva aparacició amb mitges verdes i lligacames), víctima de les burles d’una colla de personatges divertídissims cretas per Shakespeare amb l’únic propòsit de dir i fer bestieses (els senyors Andreu Caraeixut i Tobies Rot, el bufó Festa, l’entremeliada Maria…). Sempre s’ha destacat el crit de revenja final de Malvolio com una taca negra dins d’aquest univers buf i intrascendent, una vaga amenaça que podria propiciar una continuació de l’obra, quelcom com «Malvolio o ara el que ell vulgui».
Com sempre, una meravella: l’escenari de l’espiral en una tarda calurosa d’estiu molt ple, el públic entregat, la versió (el treball de direcció i l’ús de l’eficaç traducció de Salvador Oliva, actualitzada amb petites i divertides referències a l’actualitat) i la companyia d’actors EXCEL.LENT i els recursos escenogràfics mínims i enginyossísims, com ara com s’ho fan perquè els bessons s’assemblin, la màquina d’escriure que apareix per redactar les cartes d’amor i de desafiament, o l’acompanyament musical, cabdal en l’obra original de Shakespeare doncs l’amor es nodreix de la música, com diu Orsino al començament de l’obra.
Així que… torna-la a tocar Parking Shakespeare, cada tarda a les 19 hores (menys els dimecres), fins al 4 d’agost, al Parc de l’Estació del Nord.
Versió i direcció / Iban Beltran
Traducció / Salvador Oliva
Fabià / Elies Barberà
Orsino / Òscar Bosch
Maria / Mireia Cirera
Viola / Ester Cort
Sebastià / Adrià Díaz
Festa / José Pedro García Balada
Malvolio / Pep Garcia-Pascual
Antoni / Carles Gilabert
Olívia / Ariadna Matas
Senyor Andreu Caraeixut / Santi Monreal
Senyor Tobies Rot / Ricard Sadurní
Ajudant de direcció / Carles Ollé
Música / Òscar Castellà
Disseny Gràfic / Edgar Riu
Vestuari / Parking Shakespeare
Producció i comunicació / Eli Guasch
Producció Executiva / Pelevin S.L
Direcció artística / Pep Garcia-Pascual
La mort de Cleopatra és el començament del personatge: la vida i la mort engendren la literatura, i William Shakespeare se’n fot de si mateix i de la poesia i del teatre de la seva època (i de totes):
CLEOPATRA. …versaires ronyosos ens faran anar en poemes fora de to. Comediants ganuts ens plantificaran damunt l’escena, inventant els banquets d’Alexandria; Antoni hi sortirà com un borratxo, i jo veuré un galifardeu doneta empetitint la meva majestat amb els escarafalls que fa una puta.
Parking Shakespeare ens ofereix Love’s Labour’s Lost (Penes d’Amor Perdudes en la versió de Salvador Oliva), una poc coneguda comedia que se situa en Navarra, on el rei i tres cortesans del seu seguici (Biron, Longaville i Dumain) han fet vot de retir espiritual durant tres anys per defugir els plaers mundanals i dedicar-se a l’estudi:
Per l’amor, pels diners i per la vanitat sóc mort; viure només per estimar la saviesa.
Tot i les protestes de Biron, intenten dur a terme el seu vot contranatura que aviat serà trencat per la presència de la princesa de França i tres dames (Rosalina, Maria i Caterina) de les quals s’enamoren els nostres volubles cavallers. Tot s’embolica graciosament amb la presència de diferents personatges que donen a l’obra un to de farsa desenfadat que beu dels «stock characters» de la commedia dell’arte i del teatre popular: el criat graciós, el pedant, el fool, ximple o pallasso, el vell alcavot, els camperols… Especialment destacables són els papers còmics de l’extravagant i fantasiaire espanyol Don Adriano de Armado (referència burleta a la recent derrota de l’Armada invencible), el seu patge Arna, l’algutzir Llonze i els salvatges camperols Préssec i Jaquineta, el servidor de la princesa, Boyet… Més complicades resulten les figures dels dos pedants, el rector Mossèn Nataniel, i el mestre d’escola, Holofernes, que amb el seu parlar (tot i ser exposat com a paròdia) barroquitzen i allunyen l’0bra del públic actual.
En fi tot disposat per a declarar una nova guerra de sexes (on triomfen l’amor i la vida sobre l’ascetisme i les dones sobre els homes) on demostrar que la natura humana s’adiu més fàcilment a la comèdia que a la tragèdia, encara que al final n’hi apareix la seva ombra amb la notícia de la mort del rei de França i l’obligada marxa de les dones que, ara sí de debò, imposen als seus enamorats una prova d’un any de separació (coincidint amb el dol) per aquilatar la veritat del seu amor que fins ara ha estat un galanteig frívol i sense veritable compromís:
Aquest nostre festeig no acaba com a les comèdies: no es casen en Joan i la Joana. Potser la cortesia de les dames ha fet del nostre joc una comèdia.
Aquesta és la comèdia que, com cada estiu, ens regala la companyia Parking Shakespeare a l’espiral del Parc de l’Estació del Nord, amb un treball d’actors fantàstic i una versió reduïda, despullada d’elements accesoris i actualitzada que sobta per la seva frescura i pel tractament proper de situacions, referències i personatges: hi ha molts exemples destacables, com el vestuari i les cançons que acompanyen les dames de la cort de França (autèntiques pin-ups cantant Girls just wanna have fun o Stop in the name of love, o jugant a la pilota inflable), l’aparició de don Adriano de Armado com a señorito andaluz, la jota navarra que canturreja el rei, la representació final que ofereixen a les convidades (en comptes de la molt atrotinada i absurda desfilada de les Nou Celebritats, es representa un entremés de Cervantes molt adient al tema principal de l’obra, El juez de los divorcios) i un llarg reguitzell de petits detalls deliciosos i gran decisions molt encertades, com ara simplificar el paper dels dos pedants en un de sol (no sé si per necesitats del repartiment, com passa amb les dames i cavallers que de quatre passen a ser tres) o el recurs a Cervantes ja esmentat, o la tradició de la cançoneta final de comiat.
No us la perdeu: no és fàcil assistir a la representació d’aquesta obra i molt menys en una versió com aquesta (dirigida per Marilia Samper) en uns temps tan dolents per a la cultura. A més, personalment em serveix per a rellegir l’obra que proposen cada estiu i imaginar quina serà la propera (llençlo una proposta per a l’estiu vinent: Les alegres casades de Windsor amb els actors que fan de Préssec i de Jaquineta com a John Falstaff i la senyora Page!).
Una creació col.lectiva dels alumnes de quart curs de l’Institut del Teatre que ja han esdevingut els futurs professionals del nostre teatre. Es tracta d’un muntatge multilingüe arriscat a partir de diferents textos que tracten de la condició de la dona lligats amb una sèrie de cançons tremendament interpretades i brillantment coreografiades (canten en català, anglès, francès i italià, amb 3 músics en directe), la majoria d’elles conegudíssims estàndards com «My funny Valentine», «Baby it’s cold outside», «Moon river», «Blue Moon», «Volare»…
L’escenografia potent reprodueix una bugaderia que esdevé un espai simbòlic, de vegades infern, de vegades taller que és un altre infern més quotidià on s’hi representen els rituals iniciàtics de esdevenir Dona: naixement, aprenentatge, sexe, rebel.lió, alegria, por, somni, bogeria, temptació de suïcidi i mort. Moments lírics, divertits i esfereïdors es contrasten amb els moments musicals i el jingle del somriure publicitari que ofereix l’estereotip al públic: «Landrys laundry de ladies».
Amarga i crítica reflexió sobre el que avui anomenem «gènere», de manera una mica absurda i simplista si ho comparem amb les paraules que s’escolen a l’escena, on predominen les escriptores suïcides: Virgionia Woolf, Sylvia Plath, Alejandra Pizarnik, Heiner Müller, María Zambrano, Marta Galán, Letitia Ilea i un únic home, però especialíssim, les acompanya: Federico García Lorca, del qual sentim un fragment de «La casa de Bernarda Alba». D’igual forma, set són les actrius i un únic actor, «la lady que una vegada va ser home», vestides amb bata/mono de feina/uniforme/repressió + roba interior vermella sang/passió/sexe/infern, com si cadascuna hagués triat la seva autora favorita i una cançó on poder lluir-se després de, segur, una dura feina sota la direcció de Xavier Martínez i Ferran Martínez (musical).
En paraules de Judith Butler:
Si des d’un inici se m’atribueix un gènere, si se’m titlla de noia, sóc activament una noia, el jo que emergeix a travès d’aquest gènere és intel.ligible. Amb quins mitjans, per a quina finalitat he estat engendrada? Sempre que qüestionem el nostre gènere, correm el risc de ser anomenades monstres, quelcom que té a veure amb la tasca pacient de donar forma a la nostra impaciència per la llibertat.
Teatre Estudi, Institut del Teatre, Barcelona, 9-12 de febrer de 2012.
En definitiva, una obra potent, interessant i amb molta personalitat que podria tenir recorregut, amb actrius versàtils que ja són una realitat per a sortir a omplir els escenaris professionals amb diferents registres, grans intèrprets amb el valor afegit de pertànyer a l’especialitat de musical. Felicitats!!!
Acabem amb un poema de l’Alejandra Pizarnik que hi apareix a l’obra, quan la gàbia esdevé ocell:
EL DESPERTAR
Señor
La jaula se ha vuelto pájaro
y se ha volado
y mi corazón está loco
porque aúlla a la muerte
y sonríe detrás del viento
a mis delirios
Qué haré con el miedo
Qué haré con el miedo
Ya no baila la luz en mi sonrisa
ni las estaciones queman palomas en mis ideas
Mis manos se han desnudado
y se han ido donde la muerte
enseña a vivir a los muertos
Señor
El aire me castiga el ser
Detrás del aire hay mounstros
que beben de mi sangre
Es el desastre
Es la hora del vacío no vacío
Es el instante de poner cerrojo a los labios
oír a los condenados gritar
contemplar a cada uno de mis nombres
ahorcados en la nada.
Señor
Tengo veinte años
También mis ojos tienen veinte años
y sin embargo no dicen nada
Señor
He consumado mi vida en un instante
La última inocencia estalló
Ahora es nunca o jamás
o simplemente fue
¿Còmo no me suicido frente a un espejo
y desaparezco para reaparecer en el mar
donde un gran barco me esperaría
con las luces encendidas?
¿Cómo no me extraigo las venas
y hago con ellas una escala
para huir al otro lado de la noche?
El principio ha dado a luz el final
Todo continuará igual
Las sonrisas gastadas
El interés interesado
Las preguntas de piedra en piedra
Las gesticulaciones que remedan amor
Todo continuará igual
Pero mis brazos insisten en abrazar al mundo
porque aún no les enseñaron
que ya es demasiado tarde
Señor
Arroja los féretros de mi sangre
Recuerdo mi niñez
cuando yo era una anciana
Las flores morían en mis manos
porque la danza salvaje de la alegría
les destruía el corazón
Recuerdo las negras mañanas de sol
cuando era niña
es decir ayer
es decir hace siglos
Señor
La jaula se ha vuelto pájaro
y ha devorado mis esperanzas
Señor
La jaula se ha vuelto pájaro
Qué haré con el miedo
«El testament d’Amèlia» és el romanç tradicional (musicat perMiquel Llobet) que obre i tanca l’espectacle:
Malalta, està malalta,
la filla del bon rei.
Els metges la visiten,
però no saben quin mal té.
També hi va sa mare,
ja no hi ha remei.
Filla, la meva filla,
de quin mal vos dolgueu.
Mare, la meva mare,
penso que bé ho sabeu.
Metzines me n’heu dades
que em maten el cor meu.
Ai que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells (2)
Filla, la meva filla,
d’això vos confessareu,
quan vos ‘gueu confessada
el testament fareu.
Totes les meves joies
als pobres donareu.
Totes les meves robes
són per la mare de déu.
Ai que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells (2)
Filla, la meva filla,
i a mi què em deixareu.
Mare, la meva mare,
a vos el marit meu.
Perquè el tingueu en cambra
tothora que vulgueu.
Perquè el beseu de dia
tal com de nit ja feu.
Ai que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells…
Ill, she’s ill
the good king’s daughter,
the doctors visit her
but they don’t know where
the pain comes from
Her mother is also there,
it’s unvoidable,
daughter my daughter,
which is the pain
that makes you suffer
Mother, my mother
I think you perfectly know,
you gave me the medicines
that are killing my heart
My heart strips off,
as a bunch of carnations.
Daugther, my daughter
you will confess this,
once you have confessed,
you will make the will.
All my jewels will be given
to the poor people,
all my clothes to the mother of God.
My heart strips off,
as a bunch of carnations.
Daughter, my daughter,
what you will leave me?
Mother, my mother
I’ll leave you my husband.
And yoy will be able
to have him whenever
you want in your room.
And you’ll be able to kiss him
during the day as you
already do at night.
My heart strips off,
as a bunch of carnations…
Versió cantada per Serrat:
L’Amèlia està malalta,
la filla del bon rei.
Comtes la van a veure,
comtes i noble gent.
Ai, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
Filla, la meva filla,
de quin mal us queixeu?
El mal que jo tinc, mare,
bé prou que me’l sabeu.
Ai, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
Filla, la meva filla,
d’això us confessareu.
Quan sereu confessada
el testament fareu.
Ai, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
Un castell deixo als pobres
perquè resin a Déu.
Quatre al meu germà en Carles.
Tot a la Mare de Déu.
Ai, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
I a vós, la meva mare,
us deixo el marit meu
perquè el tingueu en cambra
com ja fa molt temps que feu.
Ai, que el meu cor se’m nua
com un pom de clavells.
Espectacle romàntic-gòtic basat en textos d’Edgar Allan Poe, especialment el relat «El gat negre» i el poema «El corb», dirigit per Calixto Bieito i interpretat per Juan Echanove i la Maika Makovski, un gran descobriment, encisadora amb la música al piano i la veu.
Algunes de les cançons interpretades per Maika Makovski:
PAPELES DEL CLUB PICKWICK 