Les paraules de Shakespeare i un grapat d’excel.lents actors transformen màgicament l’espiral del parc de l’Estació del Nord en el bosc d’Arden, un espai que esdevé el símbol de l’art de la comèdia i del poder de l’amor.
Quan veiem que uns nobles desterrats de la cort decideixen gaudir-ne de la vida pastoril encisats per una nova Arcàdia, ens oblidem de seguida de la malícia i l’ambició que els han portat fins allí (el duc Frederic i Oliver) i ens deixen endur, gràcies al poder de l’humor i l’enginy de Shakespeare, i sobretot pel plaer de la conversa i les ganes de jugar dels personatges: no ens cal un follet Puck per encisar-nos; només cal que Rosalina es vesteixi d’home (Ganímedes) per seduir Roland, el fill petit de Roland de Boys (destre en la lluita però no tant en els versos que dedica a la seva estimada), i que la seva cosina Cèlia (Aliena en el bosc d’Arden) enamori i redimeixi el malvat germà gran, Oliver, que l’havia foragitat. Si a això afegim dues parelles més, els clowns Pedra-de-Toc i Audrey, i els pagesos Silvi i Febe, per arrodonir la comèdia amb un happy end de quatre matrimonis finals, ens trobem amb un espectacle rodó on predomina una il.lussoria joia de viure que ens fa sonriure i de vegades riure a cor que vols.
Ni tan sols ens podem prendre seriosament el melancòlic Jaques (que al final de l’obra es retira del món amb un penedit duc Frederic), amb el seu fantàstic discurs sobre les set edats de la vida (“El món es com un escenari; / homes i dones en són els actors; / tots fan les seves pròpies entrades i sortides, / i un mateix home hi pot fer molts papers…”), i més aviat ens quedem amb les paraules burletes de Ganímedes/Rosalina adreçades al seu enamorat Roland: “Aquest pobre món té quasi sis mil anys d’edat i durant tot aquest temps no hi ha hagut mai cap home que morís en nom seu, és a dir: per motius d’amor.” Esmenta les històries de Troilus i Crèsids i d’Hero i Leandre i conclou: “Però tot això són mentides: els homes s’han anant morint de tant en tant i els cucs se’ls han menjat, però l’amor no hi té res a veure”.
No obstant, Al vostre gust, com a pur divertiment, si alguna cosa ens diu és que l’amor tot ho canvia, tot ho remou, tot ho transforma i que si en aquesta vida alguna cosa ens cal, no pot ser res més que l’amor.
Un altre estiu més la companyia Parking Shakespeare ens fa un regal preciós: més nombrosa que altres anys, amb una mica més de vestuari, amb la mateixa simplificació màgica de l’escenografia, i sobretot amb un poderós treball actoral (no podem destacar ningú perquè tots están magnífics, duplicant i fins triplicant papers, amb un equilibri d’acció i paraula perfecte) sota la dirección de Llàtzer García, ens porten una altra comèdia de Shakespeare, i si no em descomto ja en van sis meravelloses tardes d’estiu amb Shakespeare in the park as we like it.
Love is too young to know what conscience is;
Yet who knows not conscience is born of love?
Then, gentle cheater, urge not my amiss,
Lest guilty of my faults thy sweet self prove:
For, thou betraying me, I do betray
My nobler part to my gross body’s treason;
My soul doth tell my body that he may
Triumph in love; flesh stays no father reason;
But, rising at thy name, doth point out thee
As his triumphant prize. Proud of this pride,
He is contented thy poor drudge to be,
To stand in thy affairs, fall by thy side.
No want of conscience hold it that I call
Her love for whose dear love I rise and fall.
Shakespeare, Sonnet 151 (després de la lectura de Romeo i Julieta.)
L’amor és massa jove per a enir consciència, però qui no sap que la consciència neix de l’amor?
My mistress’ eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red than her lips’ red;
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damask’d, red and white,
But no such roses see I in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to hear her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound;
I grant I never saw a goddess go;
My mistress, when she walks, treads on the ground:
And yet, by heaven, I think my love as rare
As any she belied with false compare.
No ha faltat a la seva cita estiuenca la companyia Parking Shakespeare, aquesta vegada amb Nit de Reis o El que Vulgueu, una de les comèdies més agraïdes de l’autor doncs es basa en el pur joc convencional dels recursos que en la seva època eren garantia d’aventura i comicitat: els germans bessons (amb els equívocs que això comportarà), Viola i Sebastià, que se separen en un naufragi i que desconeixen què s’ha fet l’un de l’altre (recurs propi de la novel.la bizantina), la disfressa (en aquest cas Viola que es transforma en Cesarió), els embolics amorosos i les parelles equivocades (Orsino enamorat d’Olívia; Olívia enamorada de Cesarió, que fa de missatger de l’amor d’Orsino i en realitat és Viola; Viola, disfressada de noiet, enamorada del seu senyor, Orsino; una estranya atracció per part d’Antonio pel noiet a qui ha salvat la vida després d’un naufragi, Sebastià, que és el germà bessó d’Olívia i que apareixerà al final embolicant la troca, etc., etc., però amb final feliç de conveniència gairebé per a tothom, tret del majordom ridícul i pedant, Malvolio (memorable la seva aparacició amb mitges verdes i lligacames), víctima de les burles d’una colla de personatges divertídissims cretas per Shakespeare amb l’únic propòsit de dir i fer bestieses (els senyors Andreu Caraeixut i Tobies Rot, el bufó Festa, l’entremeliada Maria…). Sempre s’ha destacat el crit de revenja final de Malvolio com una taca negra dins d’aquest univers buf i intrascendent, una vaga amenaça que podria propiciar una continuació de l’obra, quelcom com «Malvolio o ara el que ell vulgui».
Com sempre, una meravella: l’escenari de l’espiral en una tarda calurosa d’estiu molt ple, el públic entregat, la versió (el treball de direcció i l’ús de l’eficaç traducció de Salvador Oliva, actualitzada amb petites i divertides referències a l’actualitat) i la companyia d’actors EXCEL.LENT i els recursos escenogràfics mínims i enginyossísims, com ara com s’ho fan perquè els bessons s’assemblin, la màquina d’escriure que apareix per redactar les cartes d’amor i de desafiament, o l’acompanyament musical, cabdal en l’obra original de Shakespeare doncs l’amor es nodreix de la música, com diu Orsino al començament de l’obra.
Així que… torna-la a tocar Parking Shakespeare, cada tarda a les 19 hores (menys els dimecres), fins al 4 d’agost, al Parc de l’Estació del Nord.
Versió i direcció / Iban Beltran
Traducció / Salvador Oliva
Fabià / Elies Barberà
Orsino / Òscar Bosch
Maria / Mireia Cirera
Viola / Ester Cort
Sebastià / Adrià Díaz
Festa / José Pedro García Balada
Malvolio / Pep Garcia-Pascual
Antoni / Carles Gilabert
Olívia / Ariadna Matas
Senyor Andreu Caraeixut / Santi Monreal
Senyor Tobies Rot / Ricard Sadurní
Ajudant de direcció / Carles Ollé
Música / Òscar Castellà
Disseny Gràfic / Edgar Riu
Vestuari / Parking Shakespeare
Producció i comunicació / Eli Guasch
Producció Executiva / Pelevin S.L
Direcció artística / Pep Garcia-Pascual
La mort de Cleopatra és el començament del personatge: la vida i la mort engendren la literatura, i William Shakespeare se’n fot de si mateix i de la poesia i del teatre de la seva època (i de totes):
CLEOPATRA. …versaires ronyosos ens faran anar en poemes fora de to. Comediants ganuts ens plantificaran damunt l’escena, inventant els banquets d’Alexandria; Antoni hi sortirà com un borratxo, i jo veuré un galifardeu doneta empetitint la meva majestat amb els escarafalls que fa una puta.
Parking Shakespeare ens ofereix Love’s Labour’s Lost (Penes d’Amor Perdudes en la versió de Salvador Oliva), una poc coneguda comedia que se situa en Navarra, on el rei i tres cortesans del seu seguici (Biron, Longaville i Dumain) han fet vot de retir espiritual durant tres anys per defugir els plaers mundanals i dedicar-se a l’estudi:
Per l’amor, pels diners i per la vanitat sóc mort; viure només per estimar la saviesa.
Tot i les protestes de Biron, intenten dur a terme el seu vot contranatura que aviat serà trencat per la presència de la princesa de França i tres dames (Rosalina, Maria i Caterina) de les quals s’enamoren els nostres volubles cavallers. Tot s’embolica graciosament amb la presència de diferents personatges que donen a l’obra un to de farsa desenfadat que beu dels «stock characters» de la commedia dell’arte i del teatre popular: el criat graciós, el pedant, el fool, ximple o pallasso, el vell alcavot, els camperols… Especialment destacables són els papers còmics de l’extravagant i fantasiaire espanyol Don Adriano de Armado (referència burleta a la recent derrota de l’Armada invencible), el seu patge Arna, l’algutzir Llonze i els salvatges camperols Préssec i Jaquineta, el servidor de la princesa, Boyet… Més complicades resulten les figures dels dos pedants, el rector Mossèn Nataniel, i el mestre d’escola, Holofernes, que amb el seu parlar (tot i ser exposat com a paròdia) barroquitzen i allunyen l’0bra del públic actual.
En fi tot disposat per a declarar una nova guerra de sexes (on triomfen l’amor i la vida sobre l’ascetisme i les dones sobre els homes) on demostrar que la natura humana s’adiu més fàcilment a la comèdia que a la tragèdia, encara que al final n’hi apareix la seva ombra amb la notícia de la mort del rei de França i l’obligada marxa de les dones que, ara sí de debò, imposen als seus enamorats una prova d’un any de separació (coincidint amb el dol) per aquilatar la veritat del seu amor que fins ara ha estat un galanteig frívol i sense veritable compromís:
Aquest nostre festeig no acaba com a les comèdies: no es casen en Joan i la Joana. Potser la cortesia de les dames ha fet del nostre joc una comèdia.
Aquesta és la comèdia que, com cada estiu, ens regala la companyia Parking Shakespeare a l’espiral del Parc de l’Estació del Nord, amb un treball d’actors fantàstic i una versió reduïda, despullada d’elements accesoris i actualitzada que sobta per la seva frescura i pel tractament proper de situacions, referències i personatges: hi ha molts exemples destacables, com el vestuari i les cançons que acompanyen les dames de la cort de França (autèntiques pin-ups cantant Girls just wanna have fun o Stop in the name of love, o jugant a la pilota inflable), l’aparició de don Adriano de Armado com a señorito andaluz, la jota navarra que canturreja el rei, la representació final que ofereixen a les convidades (en comptes de la molt atrotinada i absurda desfilada de les Nou Celebritats, es representa un entremés de Cervantes molt adient al tema principal de l’obra, El juez de los divorcios) i un llarg reguitzell de petits detalls deliciosos i gran decisions molt encertades, com ara simplificar el paper dels dos pedants en un de sol (no sé si per necesitats del repartiment, com passa amb les dames i cavallers que de quatre passen a ser tres) o el recurs a Cervantes ja esmentat, o la tradició de la cançoneta final de comiat.
No us la perdeu: no és fàcil assistir a la representació d’aquesta obra i molt menys en una versió com aquesta (dirigida per Marilia Samper) en uns temps tan dolents per a la cultura. A més, personalment em serveix per a rellegir l’obra que proposen cada estiu i imaginar quina serà la propera (llençlo una proposta per a l’estiu vinent: Les alegres casades de Windsor amb els actors que fan de Préssec i de Jaquineta com a John Falstaff i la senyora Page!).
PARKING SHAKESPEARE o EL SOMNI D’UN VESPRE D’ESTIU
Shakespeare no necessita gaires recursos per esdevenir tot un gran espectacle: només la paraula poètica ja sosté tota la màgia d’una nit (un vespre) d’estiu, i si hi afegim uns bons actors (fins i tot bons quan fan d’actors dolents, com és el cas de la companyia d’artesans que representa “Píram i Tisbe” dins l’obra) ja tenim una nova obra de “Parking Shakespeare” al Parc de l’Estació del Nord, tots els dies (menys els dimecres) a les 19 h fins el 31 de juliol. L’adaptació de Joan Maria Segura (seguint la traducció excel.lent del Salvador Oliva) afegeix un toc “barceloní” al muntatge incloent uns suposats jardiners de “Parcs i Jardins” amb mono verd que serán els actors de la comèdia. Molt interessant, com sempre, l’aprofitament dels pocs recursos emprats (el carretó de jardineria, els monos que es transformen en meravellosos vestits “atenencs”…) i l’acompanyament de l’entorn “boscós” (l’únic inconvenient és que els parcs de Barcelona no són tan grans com els de Londres i sovint el so dels trànsit o de les activitats del parc pot molestar). Finalment, un aplaudiment per incloure una reivindicació contra les retalladles en el teatre que, en aquest cas, han afectat molt injustament i brutalment i a darrera hora el festival Shakespeare de Mataró: http://www.festivalshakespeare.com/
Tot i la barbàrie dels polítics, as usual, som molt afortunats per la nostra cita anual amb Parking Shakespeare per la Voluntat (bonica paraula). Aprofiteu-la!
Titània (Ariadna Matas) i Oberon (Pep Garcia-Pascual) de Parking Shakespeare (foto de «El Periódico»)
Data probable: 1604 (primera obra, Enric VI, part I, 1589 – darrera, Els dos nobles cavallers, “The two noble kinsmen”, en col.laboració amb John Fletcher, 1614).
Extensió: 3.560 versos (la més curta, La comèdia dels errors, 1.786 v – la més llarga, Hamlet, 4.024 v). Acte I: 739 versos. Acte II: 736 v. Acte III: 826 v. Acte IV: 691 v. Acte V: 568 v.
Percentatge vers (81%) / prosa (19%)
Dramatis Personae: Dux de Venècia (73 v); Brabantio, pare de Desdèmona (139 v); Senadors (28, 5 i 2 v); Gratiano i Lodovico, dos nobles venecians, germà i parent de Brabantio (33 i 76 v); Otel.lo, el Moro, general al servei de Venècia (887 v); Cassio, el seu honorable lloctinent, desposseït del càrrec pels ardits del pervers Iago (278 v); Iago, el traïdor (1098); Roderigo, cavaller venecià manipulat per Iago per obtener els seus propòsits i finalment assassinat per ell (114 v); Montano, gobernador de Xipre (63 v); bufó, criat d’Otel.lo, gracias o clown (27 v); Desdèmona, dona d’Otel.lo i filla de Brabantio, víctima de les maquinacions de Iago acaba assassinada pel seu gelós marit (388 v); Emília, esposa de Iago, col.labora en la tragedia donant-li el mocador de Desdèmona al seu marit, acaba assassinada per ell (245 v); Bianca, una cortesana enamorada de Cassio (34 v); altres personatges (cavallers de Xipre, mariners, oficials, missatgers, músics, un herald, criats, etc.)
Importància per nombre de versos: 1) Iago; 2) Otel.lo; 3) Desdèmona; 4) Emília; 5) Cassio; 6) Brabantio; 7) Roderico.
Cleopatra és el personatge femení a qui Shakespeare dedica més atenció i, sens dubte, la figura femenina més atractiva i seductora del seu teatre (tot i que, cal tenir-ho en compte, a la seva època hagués de ser interpretada per un jovenet amb veu aguda… quin paperot!). Enigmàtica i sensual, apassionada i egoista, capriciosa i voluble, estratega i astuta, tot un caràcter que representa el poder d’Egipte i la sensualitat d’Orient, conquereix Roma conquerint els seus caps, primer Juli Cèsar i després Marc Antoni.
Pel que fa a la seva importància dramàtica només cal comparar els versos o línies de text que li dedica Shakespeare (686) amb altres personatges cabdals de les seves obres: Julieta (544) i la seva Dida (281), Desdèmona (388), lady Macbeth (265), l’Ofèlia de Hamlet (173), Margaret Page, de les alegres vídues de Windsor (306), Beatriu de Molt soroll per no res (270), Caterina o Kate, la fúria que cal amansir (219), Paulina del Conte d’hivern (340), Tamora, la dolenta de Titus Andrònic (260), Volúmnia, la mare de Coriolà (314), Titània del Somini d’una nit d’estiu (158) o Cordèlia, filla del rei Lear (118), a més de diferents reines, entre molts d’altres personatges femenins. Però, insisteixo, Cleopatra ocupa el primer lloc en la llista dels papers femenins més extensos del teatre shakesperià, que seria així:
1. Cleopatra: 686 2. Rosalind (As you like it / Al vostre gust): 677 3. Imogen (Cymbeline / Cimbelí): 605 4. Pòrcia (El mercader de Venècia): 588 5. Julieta: 544 6. Helena (All’s well that ends well / Tot va bé si acaba bé): 473 7. Isabella (Measure for measure / Mesura per mesura): 420 8. La reina Caterina ( Henry VIII / Enric VIII): 391 9. Desdèmona (la dona d’Otelo): 388 10. Emília (Two noble kinsmen): 370 (Si compten totes les intervencions de la reina Margarida a les tres parts de Enric VI ens donaria: 33 + 317 + 281 = 631, i ocuparia el tercer lloc, però en tres obres diferents.)
Per això ha estat interpretada al teatre i al cinema per excel.lents actrius, encara que la meva preferida és (for sentimental and sensual reasons) la Cleopatra de l’adaptació del còmic d’Astèrix i Obèlix amb l’aparença i formes de Mònica Bellucci (atenció als fantàstics modelets que llueix):
Els fets reals històrics que relata «Antoni i Cleopatra» segueixen , de nou, Plutarc i estan sel.leccionats, manipulats i condensats (segons l’habitual «telescoping process») per oferir els moments més interessats del final d’aquesta relació d’amor amb implicacions polítiques fonamentals.
La cronologia ens diu el següent:
51 aC Cleopatra és coronada Reina d’Egipte. 48 aC Cleopatra sedueix Juli Cèsar. 46 aC Juli Cèsar esdevé dictador de Roma. 45 aC Cleopatra és a Roma. 44 aC Assassinat de Juli Cèsar. Cleopatra deixa Roma. 43 aC Marc Antoni, Octavi Cèsar i Emili Lèpid formen un trimvirat. 42 aC Marc Antoni i Octavi Cèsar derroten Brutus i Càssius a la batalla de Filipi. 41 aC Marc Antoni governa les províncies de l’est i esdevé amant de Cleopatra. 40 aC Marc Antoni es casa amb Octàvia, germana de Octavi Cèsar. 38 aC Fracàs de l’expedició de Marc Antoni contra els parts. 34 aC Marc Antoni nomena Cleopatra Reina de Reis. 32 aC Es dissol el trimvirat. 31 aC Octavi Cèsar derrota Marc Antoni a Àctium. 30 aC Antoni i Cleopatra se suïciden. 27 aC Octavi Cèsar esdevé emperador amb el nom d’August Cèsar.
Els primers esdeveniments (en lletra cursiva, sense menció a Cleopatra) són representats a Juli Cèsar, els posteriors (que estan en negreta) són la base històrica d’Antoni i Cleopatra, que vindria a ser una mena de continuació de l’anterior.
L’obra és la història d’un carismàtic heroi romà que sacrifica el seu immens poder i prestigi per amor, en concret, per la fascinació que sent per una dona exòtica i seductora. Una tragèdia que vincula política i erotisme i que se centra en la gradual desintegració del nefelibata Marc Antoni:
MARC ANTONI: De vegades veiem un núvol que té forma de dragó; un vapor que, a vegades, té la parença d’un lleó, d’una lata ciutadella, d’una roca balmada, d’una muntanya abrupta, d’un promontori blau, cobert d’arbres que fa senyals al món i que amb jocs d’aire enganya la mirada. […] I allò que és un cavall, amb menys d’un pensament, el núvol ens l’esborra i ho deixa tot confús com l’aigua dintre l’aigua. […] Eros, bon amic meu, ara el teu capità, és com un cos així. Ara sóc Marc Antoni, i tanmateix em costa conservar aquest perfil visible, amic.
La lluita entre Antoni i Cèsar pel poder reflecteix el conflicte entre Roma (Cèsar) i Egipte (Cleopatra), i paral.lelament entre home i dona, cap i cor, política i passió, llenguatge formal i metafòric. Al final Roma venç perquè Cèsar és fred i calculador, el seu camí ja està traçat cap a la conquesta del poder absolut (per això, també farà empressonar Emili Lèpid). En canvi, MarcAntoni es mou entre el deure i el plaer, és una ombra del que apareixia a «Juli Cèsar» i està absolutament seduït, embruixat per l’erotisme que desprèn Cleopatra, més astuta i juganera, que no deixa mai de veure’s a si mateixa com a intèrprete d’un paper, fins i tot quan està a punt de morir:
CLEOPATRA: Comediants aguts ens faran sortir a escena, i representaran les nostres festes d’Alexandria. Marc Antoni hi sortirà com un borratxo i jo veuré algun noiet xisclaire que, fent de Cleopatra, convertirà la meva majestat en actituds de puta.
Cleopatra és una figura realment fascinant, que es presenta amb tota l’escenografia adiengt per una reina de reis i la dona més bella del món, on la imaginació supera la natura, una nova Venus:
ENOBARB: La barca on ella seia, com un tron brillant lluentejava sobre l’aigua; d’or batut era la popa, i les veles de púrpura, i de tan perfumades, tots els vents emmalaltien, al seu pas d’amor. Els rems eren de plata i es movien al son de flautes, fent que l’aigua que tallaven els seguís més de pressa, com si estigués enamorada dels seus cops. I pel que es refereix a la seva persona, estava reclinada sota el tàlem, teixit amb filats d’or, i avantatjava les . […] pintures de Venus on veiem la imaginació superant la natura. Al seu costat hi havia adolescents bellísims que tenien un clot a cada galta i semblaven Cupidos somrients. Duien ventalls de tots colors, i el vent que feiem semblava que encengués les delicades galtes que pretenien refrescar i era un fer i desfer la seva feina. […] Les seves gentils dames, igual que les Nereides, o com tantes sirenes, servint-la davant seu, li feiem reverències amb moviments bellíssims. El timó el governava una donzella semblant a una sirena. […]
MECENAS: Marc Antoni l’haurà d’abandonar aviat. [doncs s’ha casat amb Octàvia]
ENOBARB: No ho farà mai. Els anys no la marceixen, ni el costum no fa malbé la seva infinita varietat. Hi ha dones que sadollen el desig que desperten, però ella, com més el satisfà, més l’estimula, perquè en ella les coses més vils es tornen nobles, i fins i tot la beneeixen els sagrats sacerdots quan es mostra lasciva.
Quina delícia! Imposible, doncs, resistir-se.
Fitxa tècnica (Antony and Cleopatra)
William Shakespeare (1564-1616)
Data probable: 1607-08 (primera obra, Enric VI, part I, 1589 – darrera, Els dos nobles cavallers, “The two noble kinsmen”, en col.laboració amb John Fletcher, 1614).
Extensió: 3.573 versos (la més curta, La comèdia dels errors, 1.786 v – la més llarga, Hamlet, 4.024 v). Acte I: 562 versos. Acte II: 882 v. Acte III: 886 v. Acte IV: 702 v. Acte V: 521 v.
Percentatge vers (92%) / prosa (8%)
Dramatis Personae: Marc Antoni (851 v); Octavi Cèsar (421 v); Emili Lèpid (68 v); Sext Pompeu, fill de Pompeu el Gran, es rebel.la contra el triumvirat i és assassinat per ordre de Marc Antoni (140 v); Domici Enobarb, cap militar d’Antoni, quan van mal dades es passa a l’enemic però acaba morint de remordiment (355 v); Eros, es mata a si mateix abans d’obeir a Antoni que vol que el mati (47 v); Ventidi, Demetri, Filó, Escarus, Dercetas, Canidi i Sili, amics i assistents d’Antoni (30, 5, 17, 40, 21, 25 i 12 v); Agrippa, Dolabel.la, Proculeu, Mecenas, Tidias, Gal.lus i Taurus, amics i assistents de Cèsar (62, 48, 32, 38, 21, 2 i 1 v); Eufroni, ambaixador d’Antoni a Cèsar (16 v); Menas, Menècrates i Vàrrius, amics de Pompeu (64, 6 i 4 v); Mardi’a, eunuc egipci (19 v); Alexas, Seleuc i Diomedes, criats de Cleopatra (35, 5 i 19 v); un Endeví (31 v); un Camperol, porta un cistell de figues a Cleopatra on s’amagen els àspids verinosos que acabaran amb la seva vida (clown o gracias, 28 v); Cleopatra (686 v); Octàvia, germana d’Octavi Cèsar, es casa amb Marc Antoni (36 v); Càrmion (Charmian), lleial crriada de Cleopatra, mor també mossegada per un áspid (106 v); Iras, criada de Cleopatra, mor de pena quan la reina s’acomiada (26 v); altres personatges (oficials, soldats, missatgers, criats i seguicis).
Importància per nombre de versos: 1) Marc Antoni; 2) Cleopatra; 3) Octavi Cèsar; 4) Domici Enobarb; 5) Sext Pompeu; 6) Càrmion.
Escena: l’Imperi Romà (o el món): Alexandria i Egipte, Roma, Messina, el cap Misènum, Síria, Atenes, Àctium i voltants.
PAPELES DEL CLUB PICKWICK 