No coneixia aquesta foto. La vaig veure a una revista gratuïta abandonada a un autobús de Londres, Stylist, on la proposaven com el maridatge perfecte entre bellesa i cultura, entre glamour i seriositat, a més de posar en dubte el tòpic de la «rossa poca-solta» i fer un gran elogi del banyador que lluu la Marilyn. Ja coneixiem les seves inclinacions intel.lectuals en casar-se amb el dramaturg Arthur Miller, que de bledes no en voldria. Pel que sembla ella llegia l’Ulisses en veu alta i reconeixia que l’enganxava d’una manera estranya, tot i que de vegades no l’entenia. Això ens passa a tots, no? Jo mateix vaig rebre com a regal en un concurs de les biblioteques de Barcelona una samarreta amb un signe d’admiració i un text que deia «Jo m’he acabat l’Ulisses de Joyce». Recordo al respecte un capítol de Plats bruts on es reien del tema (la dificultat i la importància d’aquesta novel.la) i deien una gran veritat: les persones es divideixen en dos grups, els que han llegit l’Ulisses de Joyce i els que no ho han fet. I és cert, doncs tothom pertany a alguna d’aquestes dues categories. I tu?
Vida: soy de tus dos direcciones.
De algún modo permanezco colgada hacia abajo
casi siempre
pero fuerte como una telaraña al viento-
existo más con la escarcha fría resplandeciente.
Pero mis rayos con abalorios son del color
que he visto en un cuadro.
¡Ah, vida, te han engañado!
Marilyn Monroe
PAPELES DEL CLUB PICKWICK 